No tot és igual
Aquest estiu s'ha reobert la polèmica sobre la llengua i la cultura catalanes amb la proposta de Carles Duarte d'obrir els Premis Nacionals de Cultura als escriptors catalans que escriuen en castellà. Aquests escriptors formarien part de la cultura catalana, però no de la literatura catalana. Certament, no sempre llengua i cultura coincideixen, i les expressions culturals als països occidentals, receptors de corrents migratoris intensos, són diverses i sovint s'expressen en les llengües d'origen dels immigrants. El debat sobre la identitat cultural és intens a tot Europa, i no té una resposta unívoca. Tant les solucions comunitaristes, a la britànica, com les integracionistes, a la francesa, tenen problemes. A França, el darrer govern de Sarkozy es va passar un any debatent la identitat francesa, i a la Gran Bretanya s'ha establert un examen obligatori de llengua anglesa (o gal·lesa) i cultura britànica per adquirir la ciutadania. Però a Catalunya sembla que haguem de trobar les solucions més modernes i obertes a problemes que preocupen cultures immensament més fortes que la catalana.
Perquè no hem d'oblidar que la supervivència de Catalunya com a nació diferenciada està en joc, i que aquesta personalitat es basa d'una manera molt particular en la llengua. Els catalans no només aportem la llengua catalana a la cultura universal, però és el nostre tret cultural identificador més clar. Per algunes teories lingüístiques, les llengües són també concepcions del món distintes perquè influeixen en la manera com el veiem i ens hi relacionem.
Fa uns mesos es va obrir un debat similar amb la proposta del periodista Eduard Voltas sobre l'oficialitat del castellà a la Catalunya independent. Caldria acceptar com un fet desitjable que el castellà està aquí per quedar-s'hi i que l'estat català independent ha de ser bilingüe? Doncs jo nego la major, necessitem l'estat independent per moltes raons, però sobretot per salvar-nos els mots, i necessitem com el pa que mengem que el català sigui l'única llengua oficial. Si no és així, no es podrà capgirar el procés de substitució lingüística del català pel castellà que fa segles que està en marxa i que s'ha intensificat amb la globalització i la cultura de masses. Val la pena recordar que, segons la darrera enquesta d'usos lingüístics (2008), un 45% de la població catalana té el castellà com a llengua habitual contra només un 35% el català. Malgrat que això no significa que només un 35% el parli (un 78% declara saber-lo parlar), si una llengua no és necessària i no és la dominant tendeix a desaparèixer. Cal fer-la necessària, imprescindible. Això no significa que no s'hagi de regular l'ús d'altres llengües, per exemple el castellà i l'anglès en l'educació primària i secundària, l'anglès a la universitat, el castellà (i en menor mesura altres llengües) en la justícia, la sanitat i els serveis socials.
I, si us plau, deixem d'utilitzar la comunitat castellanoparlant com una comunitat menor d'edat a qui s'ha de sobreprotegir, o fins i tot enganyar, perquè s'adhereixin a la causa independentista. Si no han reeixit els intents de fer-ne el referent contra la immersió lingüística, tampoc se'n sortiran els que volen convertir-la en quinta columna contra la independència. I, ja de passada, deixem també el relativisme del tot és igual, en què tant és aquell que parla castellà sempre, com aquell que ha fet l'esforç de parlar en català, sobretot el que ha arribat aquí de gran, o el que es va educar en el franquisme i malgrat tot va fer l'esforç d'integració i d'adhesió a la societat d'acollida. I els més dignes d'elogi són aquells que no tenint el català com a llengua habitual han triat l'opció de parlar-lo als fills.
