Menorca-Eivissa com a metàfora
La crisi econòmica que patim té arrels que ultrapassen la nostra realitat local. Tots, però, la vivim d'acord a aquesta proximitat sense altra interpretació: per la gent que coneixem que és a l'atur –sovint amb edats problemàtiques per a tornar a trobar feina–, per l'esforç d'autogenerar ocupació no correspost amb el crèdit que les entitats no donen, etc. De manera que és del tot comprensible el negativisme dels afectats i fins i tot les crítiques que rebem els qui tenim l'economia i el seu ensenyament com a professió, i que ens atrevim gratia et amore –i no al servei de ningú– a fer prescripcions amb el millor intent de recuperar el benestar dels nostres conciutadans.
El pitjor, però, que ens pot succeir ara, ja que no entenem prou bé el que està passant o que més o menys conscientment ho sobresimplifiquem en clau política indignada, cabrejats i avorrits de gurus i tertulians que s'emboliquen amb arguments econòmics de vegades amb interessos encoberts, és caure en el desànim. Al desànim de l'economia de les Illes hi contribueix una comparativa interessada a escala local entre la situació menorquina –“parada”, es diu– i contraposada avui als suposats èxits d'Eivissa, que continua “creixent”. La metàfora a la qual em vull aquí referir és la de confondre renda i patrimoni, riquesa compartida i individual, i interès social i mercantil. En aquest terreny hi fan el seu particular chapapote polític avui a Menorca els contraris a l'ordenament limitador que preserva l'illa, en favor de més construcció contra allò previst pel pla territorial de l'illa. La dificultat del moment pressiona també l'opinió de molts ciutadans a fer prevaldre els interessos del curt termini (“a llarg termini, tots morts”, diuen, i cal “salvar la temporada”), a rebuf de l'empenta en cada moment de les pressions dels mercats.
Acordem d'entrada que el que afecta el benestar de la gent i hauria de guiar la nostra preocupació és la riquesa en tots els sentits, de la qual la renda per càpita que el ciutadà disposa efectivament en un entorn patrimonial determinat és un primer indicatiu. Aquest índex reconeix precisament les conseqüències de la pèrdua d'ingressos, la duresa del que suposa l'atur, la pèrdua del subsidi i la pèrdua de capacitat de compra.
La renda total, però, no és un bon indicador en aquest sentit. L'economia del puja i baixa de les xifres agregades totals de la renda nominal pot ser un parany. No tan sols amaga diferències retributives internes sinó també la variació poblacional. En efecte, que el PIB creixi un 40% quan la població, a l'empenta de més i més població nouvinguda, ho fa un 50%, no ens dóna un veredicte inequívoc en cap sentit per afirmar que el benestar ha millorat. Ha crescut el pastís de la renda creada, sí, però hi ha molts més comensals per a repartir-la, i en toca una part menor. Com pot ser que alguns ignorin aquesta realitat de rendes mitjanes i no absolutes i estiguin instal·lats en la falsa pista de les xifres agregades? La raó rau en el fet que, amb l'entrada de més i més mà d'obra, certament la renda total puja quelcom, però no necessàriament la renda per càpita. A més, en termes socials, la desigualtat de la renda sovint empitjora: els més rics solen millorar per la via d'abaratir els costos salarials i augmentar els seus excedents, i les capes poblacionals abans més pobres empitjoren, ja que han de competir amb uns treballadors disposats a treballar per menys salari o fins i tot en l'economia submergida. Certament millora el benestar dels nouvinguts (per això vénen) i dels qui aconsegueixen baixar els costos salarials i continuar competint amb preus més baixos i no en productes de millor qualitat. Més encara, fer l'anàlisi en termes de renda ens fa perdre l'altre component de benestar, el del patrimoni, tant individual (quan s'ha d'hipotecar el propi per arribar a final de més), com el col·lectiu (aquell que com que és de tots i no és de ningú, és el primer a ser qüestionat en moments de dificultats): tots valorem el patrimoni col·lectiu, però sempre que de les conseqüències de la seva cura se'n preocupi un altre, i si fins i tot en podem treure individualment una renda per a nosaltres sols, amb una reforma puntual del planejament limitador, millor, una plusvàlua addicional del jo puc quan els altres no poden, malgrat ser conscients que si tots féssim igual, tots hi perdríem.
L'orientació d'una economia la dóna, o l'ha d'intentar donar tant com pugui, la política. Menorca, per exemple, va buscar per consens la seva declaració com a reserva de la biosfera ara fa ¡vint anys! i ha volgut marcar un producte prou diferenciat... posem del d'Eivissa. Ritme lento a les carreteres, turisme familiar, anonimat, amplis espais de territori rural preservats, menorquines i caiacs a la seva mar, color verd i blau i el pasturar de vaques entre tanques; imatge diferent d'una Eivissa més dinàmica i glamurosa, sempre a corre-cuita de la premsa del cor, amb els més grans iots a les seves marines, amb after hours, discoteques i tuti quanti jet set s'hi vol trobar. No el criticaré si és el model que es vol, i es pot ja a hores d'ara promocionar. Però sí remarcar que els efectes en la generació de renda i liquidació de patrimoni natural són força diferents. No en va, la preocupació no és tampoc la mateixa pel que fa a les seves conseqüències, entre una població de fet que no supera en més de la meitat dues generacions a l'illa en el cas d'Eivissa, i que, així en el seu compromís amb el veïnat, la llengua i cultura local gairebé no sobrepassa el que dura una temporada de negoci, i el que és encara la més estable població menorquina gelosa de les seves tradicions.
¿Es així l'eivissenc un model d'èxit a contraposar a una economia com la menorquina que amb dolor avui depura els seus excessos d'oferta, renunciant a inflar la demanda amb més i més turistes a preu rebentat per bé d'engreixar la màquina de més i més ocupació forana a salari deprimit, mentre els nostres joves han de migrar fora de l'illa perquè o no troben feina o la que troben no els compensa la prima d'invertir en formació de capital humà, alimentant així l'abandonisme escolar?