Tornar a la vida

Un home de Lleida va anar al metge i allà va des­co­brir que cons­tava com a mort. Segons expli­cava aquesta set­mana el diari Segre, l'home hi va anar per un mal d'esquena, el metge el va rebre i, tot mirant l'expe­di­ent a l'ordi­na­dor, va veure que segons la base de dades sanitària aquell paci­ent ja havia finat. Tot i així, amb gran pro­fes­si­o­na­li­tat, el facul­ta­tiu va aten­dre el difunt i el va aviar de la con­sulta amb una recepta d'antiin­fla­ma­to­ris. Ara el supo­sat cadàver intenta que el Depar­ta­ment de Salut, que ha reco­ne­gut l'error, esmeni les dades informàtiques i el retorni a la vida.

Vet aquí un motiu més per no anar al metge: no només pots des­co­brir que tens la tensió alta o que has de dei­xar el cafè, sinó que direc­ta­ment ja estàs mort. En aquest cas és molt més salu­da­ble la ignorància: men­tre no sapi­guem que som morts podem con­ti­nuar amb la nos­tra vida quo­ti­di­ana amb una rela­tiva nor­ma­li­tat. Si vostès alcen el cap del diari i miren al seu vol­tant veu­ran més d'un i més de dos ofi­ci­nis­tes dis­trets que fan l'esmor­zar de mig matí sense sos­pi­tar que ja són morts.

No és tan estrany. Passa amb països sen­cers. A Cata­lu­nya el govern ha dema­nat el res­cat finan­cer i de sobte alguns s'han ado­nat que fa tres-cents anys que som morts. Amb tanta il·lusió i ener­gia que pre­paràvem la Diada d'aquest any i tan a prop que veiem fer un cop sobre la taula, ara resulta que hi hem d'anar en silenci i amb cares llar­gues perquè el nos­tre mal no vol soroll i no tenim diners ni per pagar-nos el propi fune­ral. Alguna premsa de Madrid ho ha cele­brat i ha con­ver­tit un mal d'esquena finan­cer en el cer­ti­fi­cat de defunció del país, enter­rat pròxima­ment pels homes de negre del minis­tre enter­ra­morts Mon­toro.

Però seria un error de diagnòstic. Els països són de bio­lo­gia com­pli­cada. Només cal fer-los una radi­o­gra­fia per ado­nar-nos que a més d'esquena tenen mul­ti­tud de vísce­res, sis­tema nerviós, músculs i colum­nes ver­te­brals (o pals de paller). Cata­lu­nya ha demos­trat ser de meta­bo­lisme lent però obs­ti­nat, i després de tres-cents anys de defunció és allà, encara, país i llen­gua, pot­ser amb mal d'esquena però dis­po­sada si convé a resol­dre els errors burocràtics i, a fe de Déu, tor­nar a la vida en qual­se­vol moment.