Ombra i foc

De totes les foto­gra­fies impac­tants que ens ha dei­xat la roen­tor d'aquest estiu en fla­mes, n'hi ha una que pes­siga més que les altres. La va fer un dels menors detin­guts per la poli­cia a Roses després de calar pre­sump­ta­ment foc a la mun­ta­nya. Es veu un arbre encès a poca distància i damunt l'herba seca s'hi pro­jecta l'ombra de l'autor de la foto, con­tem­plant l'escena que ell mateix retrata. L'incendi que es pro­paga i el piròman que l'ha calat, ajun­tats en la plas­ti­ci­tat ferotge d'una sola imatge. Un foc pro­vo­cat és el piló de cen­dra que deixa el fracàs col·lec­tiu d'una soci­e­tat que no se sap edu­car a ella mateixa. Si la inten­ci­o­na­li­tat ni tan sols té majo­ria d'edat, el fracàs és encara més rotund. Una de les parau­les que més hem sen­tit durant l'onada d'incen­dis fores­tals d'aquest juliol i d'aquest agost tan com­pli­cats és con­fi­na­ment. Con­fi­nar les per­so­nes a casa seva és una manera fina de reconèixer que ja no hi ha qui aturi el foc. Fa un mes, el Depar­ta­ment d'Inte­rior va con­fi­nar una comarca sen­cera, l'Alt Empordà, davant la impos­si­bi­li­tat d'atu­rar un incendi que se li va esca­par de les mans i que, a la vista dels infor­mes ela­bo­rats pels matei­xos bom­bers, ara sabem que podia haver estat encara molt més devas­ta­dor. I, mal­grat la cer­tesa que en aque­lles hores difícils molta gent va tenir la vida en joc, mal­grat la quan­ti­tat d'imat­ges que els mit­jans vam difon­dre sobre l'hor­ror del sinis­tre, mal­grat l'evidència que sem­pre fem curt en la pre­venció, encara hi ha per­so­nes que tro­ben plaer en l'acció cri­mi­nal d'escam­par la fla­ma­rada. Aquests que fins i tot tenen la des­ca­ra­dura de retra­tar-se són mai­nada, però això no és cap dis­culpa. En qui s'emmi­ra­llen els joves que volen cre­mar el seu futur?