Catalunya a la UE
Tal com explicava ahir des de Brussel·les el periodista Albert Segura, la Comissió Europea ha modificat la seva visió sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. És un matís quasi imperceptible dintre del gran transatlàntic europeu, no ens enganyem. Però per primer cop ha deixat de funcionar l'automatisme que les institucions comunitàries aplicaven en aquests casos, limitant-se a declinar pronunciar-se sobre assumptes interns dels estats membres. Barroso s'ha pronunciat, breument i per escrit. La caminada l'hem de fer nosaltres, però saben que ens hem posat en marxa.
El més inquietant de la resposta del senyor Barroso és la pregunta. O, més ben dit, qui la fa. L'eurodiputada italiana de la Lliga Nord Mara Bizzotto. Cal agrair amb educació l'interès de la senyora eurodiputada. Però em torba una mica que arran d'aquest cas algú pugui trobar paral·lelismes entre la política sobiranista a Catalunya i la de l'anomenada Padània, l'àrea del nord d'Itàlia on té la implantació la Lega. El sobiranisme català no és una voluntat de supremacia del nord respecte del sud, no és discriminatori, no pretén mirar per damunt de l'espatlla ningú. No és un sentiment purament econòmic amb un polsim de classisme i un pessic de populisme. El sobiranisme català no és això o, en tot cas, no hauria de ser-ho.
La independència catalana es proclamarà contra ningú. Catalunya és molt més que una colla de contribuents emprenyats. És una cultura europea oprimida que avui, a més, va curta d'armilla. I al món, hauríem d'explicar-los bé que som alguna cosa més que el nostre pes en dèficit fiscal.
