La temperatura nacional

Com més s'acosta la Diada més creix l'efervescència reivindicativa i sobiranista. Fins i tot en un gest calculat, els membres del govern de Catalunya han anat dosificant la seva reflexió, la seva aportació i la seva presència. Uns seguint el fil dels convocants han recalcat sense embuts la importància d'un estat propi o, precisant més, un estat per la llengua i per la cultura. Uns altres han volgut establir un punt mitjà que faci prevaldre, per damunt de l'horitzó sobiranista, la sobirania econòmica concretada en el pacte fiscal. I uns altres, potser els de més instint polític, han recalcat que la Diada ha de ser una jornada d'horitzons amplis, d'integració màxima, d'unitat d'acció, de suma de sensibilitats. En definitiva, aquests darrers s'han mostrat a favor d'un front nacional ampli. Jo sóc més aviat d'aquests. Dels que no voldrien fer de l'eix nacional un factor de divisió, de fractura social. Dels que pensen que la nació es modula cada dia amb les aportacions diverses i múltiples de tota la gent, amb fets tangibles, amb un reconeixement pragmàtic dels fets més rellevants de la nostra identitat en el terreny cultural i lingüístic. I, sobretot, dels que creuen que la nació s'ha de concretar en un model social en el qual prevalguin valors democràtics bàsics i principis fonamentals al voltant de la llibertat i la igualtat entre les persones.

I no som pas dels que estableixen barems de catalanitat, posen fronteres d'adhesió, s'emboliquen amb la bandera, branden estels al cel i deixen que es dissolgui i desintegri aquell model social que és i ha de ser el fonament de la nació.

Algunes veus emparades en títols internacionals han volgut postular una idea sui generis segons la qual la peripècia sobiranista de CiU, l'opció estatalista de la burgesia catalana, amb permís, és clar, del front sobiranista unitari que propugna ERC, tindria el camí net gràcies al PSC. Aquest partit hauria renunciat a partir la societat catalana i a confrontar dos models: el de l'eix nacional efervescent i el de l'eix social obrer i de matriu lingüística castellana. Segons aquesta tesi, la partició de la societat hauria produït una autèntica lluita de classes, entre la burgesia i les classes populars, i aquestes darreres, encarnades en el PSC, haurien posat fre a les apetències sobiranistes d'una burgesia que aspiraria a les estructures estatals, quan els estats convencionals estan entonant el cant del cigne a tot el món i sobretot a Europa.

Però resulta, és clar, que les coses no són tan simples i que la simplificació no encaixa en el contrast amb la realitat. L'electorat socialista clàssic ha evolucionat, primer en un procés exemplar cap a una millora social evident i enfortint i ampliant un coixí de classes mitjanes, que és el que la crisi ha posat en risc. I, en segon lloc, les arrels més profundes del socialisme clàssic simplement estan en vies de retrocés per un mer imperatiu biològic. Moren els històrics, de pedra picada, i es diversifiquen i amplien horitzons les noves generacions. El vell concepte de la classe obrera ha sofert, també, la seva evolució. Han tancat moltes de les grans fàbriques del teixit industrial clàssic català i han sorgit noves indústries i serveis que han demostrat la clara capacitat d'adaptació i transformació de l'economia catalana, més internacional que mai i amb voluntat de ser més competitiva que mai, tot i que no sempre ha reeixit en aquest objectiu.

Precisament el PSC ha aconseguit aglutinar majories àmplies on ha estat capaç d'integrar i de formular indestriablement un model nacional i social d'esquerres i progressista. I si aquesta és l'evolució de la societat catalana, la confrontació partidària serà efectiva i clarificadora justament quan, per la força dels fets, l'eix nacional hagi passat a un segon pla i les efervescències de la novetat s'hagin reduït al pòsit concret que queda un cop es desfà la bromera.

Aquest estiu mateix hem viscut uns fets significatius amb relació a aquestes qüestions. L'homenatge de la Universitat Catalana d'Estiu a Pasqual Maragall té a veure amb les polítiques i el model social del catalanisme progressista i interclassista. La mateixa UCE, o els projectes de la Bressola, o determinats projectes territorials, tenen alhora una càrrega nacional i social que només la miopia antisocialista ha impedit de veure fins ara. Ja sé que potser en el terreny de la significació aquests exemples són de caràcter massa simbòlic, però no deixa de ser significatiu que aquells que avui donen per suposat i per fet el seu pedigree nacional hagin abandonat i no hagin impulsat aquests elements significatius de la nostra realitat cultural.

Resultaria, doncs, que per raó de contradicció, aquells partits que com el PSC veuen negada la seva condició de partits nacionals haurien contribuït, des del camp de les polítiques concretes, més netament al reforçament de la realitat nacional que aquells que reclamant-se'n permanentment haurien fet prevaldre, més d'una vegada, els seus interessos sectorials i de classe per damunt dels interessos nacionals. Vull dir que més d'un cop haurien treballat més directament per a lobbis d'interessos que per a la realitat nacional que diuen certament defensar, com sovint fan.

és clar que d'altra banda, la timidesa o l'ambigüitat del PSC en aquests temes ha propiciat sovint aquesta fàcil desqualificació, que no s'hauria produït si s'hagués tingut una posició clara i inequívoca en els grans temes de l'agenda de l'autogovern, si s'hagués mantingut a ratlla la subsidiarietat respecte de la política espanyola i si s'hagués insistit clarament a posar al costat del crèdit del PSC una manera determinada d'entendre la nació. La nació dels joves, dels malalts, de la seguretat, de la mobilitat, de l'educació, de l'emprenedoria, de la justícia i l'equitat. La nació, en definitiva, dels que saben que les nacions no neixen caigudes del cel, sinó que es fan i es desfan cada dia, amb la construcció d'un model social que integri les persones i totes les seves sensibilitats.