Una nit al Far d'Empordà

Per als qui no el conei­xeu, el Far d'Empordà és un petit poble fron­te­rer amb Figue­res, que actu­al­ment té poc menys de cinc-cents habi­tants. El vaig visi­tar la nit del 30 d'agost pas­sat, per assis­tir a l'acti­vi­tat Poe­sia a la fresca, que fan cada estiu i que en aquesta ocasió dedi­ca­ven a l'obra de la meva mare, Carme Guasch. Era el pri­mer dia de plu­ges d'aquest estiu xafogós i hi vam arri­bar després d'haver tra­ves­sat una intensa tem­pesta i d'haver con­tem­plat la mera­ve­lla de dos arcs de sant Martí simul­ta­nis, per­fec­ta­ment ben dibui­xats, al cel empor­danès. En bai­xar del cotxe, ens va rebre una tra­mun­tana encara suau però ja fresca. Al car­rer on vam apar­car no hi havia ni una ànima. “Sí que és petit!”, vam dir. “I que tran­quil…”, vam pen­sar, ima­gi­nant amb una certa angúnia un hivern fred i fosc en aquells car­re­rons soli­ta­ris. No teníem ni idea de com anàvem d'errats. Al cap de mitja hora érem asse­guts a la gran sala del cen­tre cívic del Far, plena de gom a gom. Davant dels nos­tres ulls atònits i de les nos­tres aten­tes ore­lles, van començar a des­fi­lar ado­les­cents tímids, avis jovi­als, nens i nenes petitíssims, homes i dones, reci­tant poe­mes nostàlgics, ten­dres, sor­ne­guers, elegíacs, patriòtics. Els veïns del Far puja­ven a l'esce­nari, som­re­ien i es pre­sen­ta­ven, lle­gien el poema o el reci­ta­ven de memòria. Alguns expli­ca­ven les raons de la tria d'aquell sonet, d'altres ens ofe­rien diver­ti­des o emo­ti­ves anècdo­tes per­so­nals, i final­ment rebien amb natu­ra­li­tat els aplau­di­ments del públic. Alguns ado­les­cents ame­nit­za­ven la vet­llada amb peces musi­cals –gui­tarra, flauta tra­ves­sera, violí, saxo– i els més menuts ova­ci­o­na­ven amb entu­si­asme els seus ger­mans grans. Vam saber que al Far hi ha una coral infan­til molt sin­gu­lar: can­ten amb acom­pa­nya­ment ins­tru­men­tal i en movi­ment gai­rebé cons­tant. També tenen un nom sin­gu­lar: Taflic!, aquesta expressió tan empor­da­nesa que es deixa anar amb admi­ració o sor­presa davant d'un fet insòlit. I tor­nant cap a casa pen­sava que quan els diri­gents polítics par­len d'”el nervi del país” o diuen que “hi ha país”, par­len d'això. D'aquest espe­rit que empeny un poble de cinc-cents habi­tants a dedi­car esforços i ener­gies a una nit de poe­sia i sor­tir-se'n amb èxit. Ha de ser l'amor a la cul­tura, a la llen­gua, al país, el que acon­se­gueix aquesta mena de mira­cles.