Una nit al Far d'Empordà

Per als qui no el coneixeu, el Far d'Empordà és un petit poble fronterer amb Figueres, que actualment té poc menys de cinc-cents habitants. El vaig visitar la nit del 30 d'agost passat, per assistir a l'activitat Poesia a la fresca, que fan cada estiu i que en aquesta ocasió dedicaven a l'obra de la meva mare, Carme Guasch. Era el primer dia de pluges d'aquest estiu xafogós i hi vam arribar després d'haver travessat una intensa tempesta i d'haver contemplat la meravella de dos arcs de sant Martí simultanis, perfectament ben dibuixats, al cel empordanès. En baixar del cotxe, ens va rebre una tramuntana encara suau però ja fresca. Al carrer on vam aparcar no hi havia ni una ànima. “Sí que és petit!”, vam dir. “I que tranquil…”, vam pensar, imaginant amb una certa angúnia un hivern fred i fosc en aquells carrerons solitaris. No teníem ni idea de com anàvem d'errats. Al cap de mitja hora érem asseguts a la gran sala del centre cívic del Far, plena de gom a gom. Davant dels nostres ulls atònits i de les nostres atentes orelles, van començar a desfilar adolescents tímids, avis jovials, nens i nenes petitíssims, homes i dones, recitant poemes nostàlgics, tendres, sorneguers, elegíacs, patriòtics. Els veïns del Far pujaven a l'escenari, somreien i es presentaven, llegien el poema o el recitaven de memòria. Alguns explicaven les raons de la tria d'aquell sonet, d'altres ens oferien divertides o emotives anècdotes personals, i finalment rebien amb naturalitat els aplaudiments del públic. Alguns adolescents amenitzaven la vetllada amb peces musicals –guitarra, flauta travessera, violí, saxo– i els més menuts ovacionaven amb entusiasme els seus germans grans. Vam saber que al Far hi ha una coral infantil molt singular: canten amb acompanyament instrumental i en moviment gairebé constant. També tenen un nom singular: Taflic!, aquesta expressió tan empordanesa que es deixa anar amb admiració o sorpresa davant d'un fet insòlit. I tornant cap a casa pensava que quan els dirigents polítics parlen d'”el nervi del país” o diuen que “hi ha país”, parlen d'això. D'aquest esperit que empeny un poble de cinc-cents habitants a dedicar esforços i energies a una nit de poesia i sortir-se'n amb èxit. Ha de ser l'amor a la cultura, a la llengua, al país, el que aconsegueix aquesta mena de miracles.