Independència via xip

És la gent de tot arreu, de tots els àmbits socials, la que ha creat aquest neguit positiu vers l'11 de setembre i sobretot la manifestació de la tarda –la no institucional–, la de “Catalunya, nou estat d'Europa”, la gent que reclama als partits polítics que una vegada per totes deixin estratègies, dubtes i interessos petits per actuar pel camí de la independència.

És el poble en moviment, un moviment social d'abast ampli, democràtic i il·lusionat que veu com els partits polítics van darrere l'impuls i el somni de la gent. Què ha produït aquest fenomen? Com ha esdevingut aquest fet que mira mig món? Ara els polítics de l'Europa unida, democràtica, ja no ens veuen un problema intern espanyol, ara saben per boca de Durão Barroso que alguna cosa molt seriosa passa a Catalunya.

La resposta no és difícil. Entre els elements que ho han provocat n'hi ha un de clau: la llibertat de la xarxa no té límits. Ha estat el vehicle on la gent ha intercanviat informació sobre l'espoli fiscal, sobre l'escàndol dels peatges, sobre els casos de corrupció sistemàtica, sobre els AVE que ells tenen i a nosaltres no ens fan. Sobre la vergonya del corredor mediterrani demanat com prioritari per Europa i el desdeny espanyol, inclosos tant PP com PSOE i, ai, PSC. Hi podríem afegir corrupcions per donar i per vendre, menyspreu i insults, burles a la voluntat democràtica i el quedar impregnat en l'ADN de molta gent que amb Espanya no hi ha res a fer. Mentides sobre l'Estatut fent crispar la gent, fins i tot els indiferents. I ara, per postres, delmar econòmicament el país. Fer-lo feble i fràgil.

Moltes persones han actuat anys i panys per mantenir la identitat d'aquesta terra. La seva llengua i cultura, la seva identitat i la seva forma de ser. Però ara han fet l'error més gran de tots. Han fet l'agressió més gran a un poble fet a base de treball i feina. Han tocat la butxaca, de tothom, el gruix de la població sense diferències de classe social, se sent perjudicat econòmicament. Col·lectivament o individualment, la immensa majoria en ambdós conceptes. La resposta ha activat xips, correus, internet i tota mena d'encreuament d'informació. Hom pot veure el resultat, sigui d'on sigui, vingui d'on vingui, parli com parli, voti com voti, la gent s'ha desencisat absolutament del regne –i amb quin rei!– d'Espanya.

Els partits contraris i espanyolistes veuen com la seva militància –els votants els estan abandonant– els demana respostes i aquestes no arriben. La seva esperança, ves per on!, és el que sempre han odiat, autoodiat diria, el pacte fiscal, i saben que aquest no arribarà, i alhora reconeixen que així no podran ser referents ni dels seus.

La partida serà incerta fins que el sac de vots transversals del PSC no es pronunciïn, ara aquests troben que un PSC a la deriva, que perd aigua pertot arreu no els dóna sortida. I altre cop la xarxa fa d'imant, i la gent llegeix, parla, es comunica i veu que o la sortida està en una Espanya centralista que res dóna i res ofereix, en crisi en tot, o en la Catalunya dels seus fills, veïns, néts, engrescada a construir un somni.

Per la resta és una bola de neu que creix. A Unió i a CDC, a IC, que no tem la nova conjuntura, o a ERC, que veu cada cop més a prop el seu moment de ser imprescindible i més important encara.

La xarxa treu fum, també entre emprenedors i empresaris, entre tothom. Una via sobirana feta per l'impuls de la gent, del poble, d'un poble que vol posar-se darrere del Messies que el guiï.