Final de trajecte

Més de trenta anys després del restabliment de la democràcia a Espanya i de la instauració de l'estat de les autonomies és evident que la formula està totalment esgotada, sobretot pel que fa a satisfer les aspiracions nacionals de Catalunya. Un punt final que semblava impossible que arribés mai després que, durant i després de la Transició, els catalans van confiar, i molt, en les possibilitats d'una Catalunya autònoma dins un Estat espanyol democràtic. Però aquest estat i els seus dirigents han fet tot i més per desencisar els catalans. Han continuat com sempre i no han volgut entendre Catalunya, ni li han volgut donar les eines perquè se sentís còmode dins l'Estat. L'Estatut clivellat pel Congrés i pel Constitucional n'és la prova definitiva. Aquest rebuig, i el menyspreu continuat a la cultura i la llengua catalanes, han provocat un canvi important en la societat catalana, que ha vist en la independència l'única sortida possible. La crisi hi ha ajudat també, perquè ha deixat encara més en evidència les conseqüències de l'espoli que pateix Catalunya –únic sobre una regió d'Europa– sobre els serveis, les infraestructures i l'economia del país. Un devessall de milions cap a l'Estat espanyol que aquest no només no ha retornat, sinó que ha invertit fora de Catalunya, inflant dia a dia un llarg memorial de greuges. Per tot plegat, una gran majoria de catalans volem trencar amb Espanya. És una decisió que ja no té retorn, com quan algú en una parella decideix que vol deixar-ho i ja no li valen arguments i estratègies que, no fa tant, l'haguessin convençut de seguir. I demà ho farem saber a tothom. Ben alt i ben fort: Catalunya, nou estat d'Europa.