El dia de demà
Demà és el dia. I encara que demà passat serem allà mateix, haurà quedat clar que tenim una intenció ferma, decidida i massiva de no voler ser-hi per gaire temps. Hi ha prou motivació entre la ciutadania d'aquest país perquè fins i tot ara em pugui estalviar el clàssic article de les jornades prèvies als grans desplegaments populars, en què habitualment toca destacar la importància que la gent es mentalitzi, la necessitat de mobilització i com n'és de decisiu que la manifestació sigui multitudinària i es desenvolupi pacíficament i de manera civilitzada. Tot això no cal perquè hem arribat a un punt de la nostra història, i demà ho podrà comprovar tothom al món que vulgui posar-hi una càmera, que de mobilitzats i mentalitzats ho estem de sobres. Hem fet una llarga pretemporada, per dir-ho en termes esportius. Demà comença la competició i sortirem als carrers sabent prèviament que als carrers serem molts, més que mai i, en tot cas, convençuts com no havíem estat mai de cap on volem anar.
Més que reforçar les conviccions, el que necessitem ja és acció. Acció política eficaç que treballi per conduir el país on els seus ciutadans volen anar. I si algú no té prou clar cap on volem anar, que ens ho preguntin a les urnes i direm que sí, o que no, però podrem afirmar d'una manera efectiva el que demà direm de forma simbòlica. Demà serem molts i la majoria d'aquests molts pensem que ja n'hi ha prou de demostracions. Volem passar a la fase de solucions. La independència catalana comença demà. A partir de demà passat tocarà ajustar la Catalunya institucional a la Catalunya del carrer.
