Catalunya ha de fer el seu camí

Tot i la complexitat del moment, Catalunya ha de fer el seu camí. L'ha de fer amb seny, no amb rauxa, i compaginant els interessos a curt termini amb els del llarg. Fa uns quants anys i en aquestes mateixes planes, encara en plena eufòria econòmica mundial, feia observar l'error greu de molts responsables de tots els sectors, perquè els resultats a curt termini els feien perdre els objectius al llarg. És clar que dues raons expliquen que caiguessin en aquest parany: el sistema de bons dels directius i la pressió dels mercats.

Complaure les expectatives, superar-les o quedar-s'hi per sota en els resultats trimestrals provocaven immediatament una reacció dels mercat respecte a les seves accions i, en aquell temps va fer fortuna aquella mena de tríada de la gestió: crear valor per l'accionista (dividends i bàsicament que les accions es revaloressin), servei als clients i atenció als empleats. Avui això se n'ha anat en orris i veiem companyies que han perdut molt més del 40% del seu valor a la borsa, els bonus dels seus executius i directius no paren de pujar, i no parlem dels clients i dels empleats. La gestió pràcticament en exclusiva a curt termini de les hores ens ha portat a aquesta tremenda situació de patiment d'ara; és, doncs, molt important, saber trobar la mesura justa per fer compatible els objectius a curt termini amb els del llarg: les tàctiques i les estratègies.

Aquest greu error també l'han tingut els polítics amb les seves gestions pensant més en les eleccions, que sempre són a curt termini, que no amb la seva estratègia a llarg termini, que és on s'hi juga la viabilitat de qualsevol projecte, sigui empresarial o polític.

Potser per les circumstàncies o per un canvi de mentalitat dels polítics i de la societat catalana, Catalunya ha iniciat un camí propi, una nova estratègia que vol fer compatible la gestió a curt termini amb les estratègies del llarg. Hem superat l'estratègia de tots els governs de peix al cove per proposar un pla clar de recorregut que no sigui alterat ni supeditat per la conjuntura de les immediateses. El conseller Mas-Colell i tot el govern de Catalunya té el neguit de pagar cada mes puntualment, i ara té l'encàrrec de negociar amb el govern de Madrid el pacte fiscal. El primer objectiu implica negociar bestretes amb qui avui té la clau de la caixa, no hi ha altra manera! Especialment quan tenim els mercats tancats i ells s'han convertit en els nostres únics banquers, com diu el conseller d'Economia i Coneixement. El segon objectiu és de recorregut més llarg i s'equivoquen els d'aquí i els d'allà quan volen confondre els dos objectius, parany en què estic segur que els grups del Parlament que donen suport al pacte fiscal no cauran.

En aquest objectiu a llarg termini hi ha molta gent que hi posa la independència, un objectiu que no és excloent amb els altres dos, sempre que no ens deixem emportar més per la rauxa que pel seny. En el fons, però, tots els objectius en certa manera els relliga un emprenyament de la societat catalana cada vegada més gran pel malt tracte a què ens sotmet el finançament. I l'èxit de la manifestació de dimarts que ve vindrà per la disparitat dels sentiments dels assistents en la coincidència dels interessos. Aquesta comunió irreversible ens col·loca en una via sense retorn; un fet que no ha passat desapercebut per la premsa estrangera.

La presentació del projecte Barcelona World, després d'haver donat una data límit perquè Las Vegas Sands donés una resposta i no haver-la rebut, em sembla un exemple clar que el millor és quan Catalunya emprèn el seu camí. Un camí amb seny, prudència, professionalitat, però també fermesa i confiança. Estic segur que dimarts una gran massa de ciutadans ho reclamarem.