Un cop més, i en van...

Fa trenta-cinc anys, érem... qui sap si un milió de persones als carrers barcelonins. Quin diumenge! Precedit per un dissabte en què, poble a poble, ciutat a ciutat, havíem convocat, des de les assemblees democràtiques locals, actes previs, per anar escalfant l'ambient i per certificar que allò que reclamàvem –encara sota l'impacte de l'Assemblea de Catalunya, i després de la mort del Sinistre– era “Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia”, i el retorn a Catalunya del Molt Honorable President Josep Tarradellas. I això que fa trenta-cinc anys vivíem capbussats en una crisi econòmica molt severa –la darrera de les tres grans vagues generals del Baix Llobregat dels anys setanta va ser la del 1975 contra els efectes de la crisi–, tot i que aleshores crèiem en els efectes positius del dret a votar (un nadó, “nuet-nuet”, que havíem estrenat feia ben poc, en aquell 15-J).

Anys a venir, un 10 de juliol, i després de la sentència, d'un terrorisme, tan subtil com pervers, del Tribunal Constitucional, el mític milió de persones tornava a fer carrer. L'11 de setembre posterior, amb les paradetes al passeig Lluís Companys, va tornar a ser una festa barcelonina. (El mes següent, a Madrid, la presidenta Esperanza Aguirre no ens deixava l'espai de la Puerta del Sol, de l'antiga Dirección General de Seguridad, per commemorar l'empresonament del president Companys, bo i al·legant que aquella “es la casa de todos y sin rencores”).

El 1892, o sigui fa 120 anys, es feien públiques, a Manresa, les Bases per a la reconstrucció regional catalana, iniciativa aleshores agosarada i segurament sense el suport multitudinari que ha aconseguit, a Barcelona, la Crida de Crides d'aquesta Diada. Passen els anys i llengua i cervell i memòria es rovellen: som fills d'una ben legítima nostàlgia. Legítima, sí, però fins a cert punt eixorca. Cantem: “ara és hora segadors” i “bon cop de falç”, i ho fa gent jove que només ha vist l'eina de segar als museus de memòries agràries. Entenc, per això, jo, que, com deia el poeta tarragoní Ramon Comas, manllevant l'expressió de Pavese, “també l'esperança fatiga”: “Som gent que d'enyorança es mor tota la vida.” Ignasi Riera.