Emancipació, any 0

Després de la mani­fes­tació per Cata­lu­nya, nou estat d'Europa, fins i tot els comen­ta­ris­tes cata­lans més con­ser­va­dors reco­nei­xen que dimarts es va enter­rar a Cata­lu­nya, simbòlica­ment, el règim de l'estat monàrquic de les auto­no­mies, implan­tat en la tran­sició de la dic­ta­dura a la Segona Res­tau­ració. La feina més grossa comença ara.

1) Cata­lu­nya i la Diada van tenir, més que mai, nom de dona. Carme For­ca­dell, de l'Assem­blea, es va mos­trar tot­hora suau i res­pec­tu­osa en les for­mes i amb les ins­ti­tu­ci­ons, però clara i trans­pa­rent en els objec­tius i les exigències. Un dis­curs inde­pen­den­tista, no par­ti­dista, no exclo­ent. I avís per a nave­gants: no hi haurà una dele­gació pas­siva al govern de la força de la mani­fes­tació. Dones també Muriel Casals i Mònica Ter­ri­bas, que, al cap­da­vant d'Òmnium i TV3 (ahir con­duint l'acte ins­ti­tu­ci­o­nal del parc de la Ciu­ta­de­lla), han con­tribuït al crei­xe­ment del sobi­ra­nisme.

2) La més mas­siva mani­fes­tació feta per ara a Bar­ce­lona ha de com­por­tar esforços com­ple­men­ta­ris als mani­fes­tants. Qui està per l'estat propi, vagi del cen­tre­dreta a l'esquerra, par­teix d'un plan­te­ja­ment de canvi i reforma en pro­fun­di­tat de la situ­ació actual. Per això, és urgent que can­di­da­tu­res plu­rals, però per a l'estat propi, siguin gua­nya­do­res en les enti­tats i ins­ti­tu­ci­ons de la soci­e­tat civil orga­nit­zada. No pot ser que una majo­ria abas­se­ga­dora d'empre­sa­ris ja esti­gui con­vençuda de la neces­si­tat de l'estat propi i les cúpules de mol­tes orga­nit­za­ci­ons o cer­cles empre­sa­ri­als es mos­trin fins i tot tèbies en la recla­mació de la hisenda pròpia. I els sin­di­cats? I els clubs espor­tius? I les enti­tats veïnals i cul­tu­rals? Hi ha molt per fer i cada cop és més pos­si­ble. Això vol hores, pro­grama refor­mista i uni­tat d'acció. L'hege­mo­nia social s'exer­ceix lide­rant la soci­e­tat orga­nit­zada.

3) I també aca­bant de gua­nyar la bata­lla ideològica. Encara pre­do­mi­nen en massa tri­bu­nes d'opinió gent que està anco­rada en el pas­sat. Els con­su­mi­dors de mit­jans escrits i audi­o­vi­su­als tenen a les seves mans, movent l'audiència, fer que sal­tin una colla de taps que hi impe­dei­xen l'accés d'intel·lec­tu­als emer­gents que cor­res­po­nen més als vents de canvi que el país i el món neces­si­ten. Els equips uni­ver­si­ta­ris s'hau­rien de defi­nir molt més i lide­rar també les refor­mes de pro­fun­di­tat que neces­sita la fac­to­ria més impor­tant del conei­xe­ment. No llui­ta­rem per un estat propi per here­tar els vicis burocràtics d'una uni­ver­si­tat d'esquema napoleònic. O un ense­nya­ment o una sani­tat amb vicis. I no diguem una admi­nis­tració cal­cada de l'espa­nyola.

4) Encara que no esti­gui expli­ci­tat, la volun­tat de nou estat cris­tal·litza l'anhel de canvi econòmic, social i cul­tu­ral a què ens obli­guen la crisi mun­dial de la glo­ba­lit­zació, la crisi euro­pea i l'ensul­si­ada espa­nyola. Per tant, la soci­e­tat cata­lana ha de ser pio­nera a Europa a cami­nar cap a una eco­no­mia fru­gal basada més en la qua­li­tat que en la quan­ti­tat, en la feli­ci­tat i la pros­pe­ri­tat imma­te­rial que en la riquesa mate­rial pura, en la sos­te­ni­bi­li­tat que en el mal­ba­ra­ta­ment. L'eman­ci­pació energètica, ali­mentària, recla­mada per raons de sos­te­ni­bi­li­tat és alhora una obli­gació en un procés d'eman­ci­pació naci­o­nal. No podem mani­fes­tar-nos per la inde­pendència i no valo­rar que els nos­tres actes quo­ti­di­ans de con­sum –en la llum, en el telèfon, al super­mer­cat...– poden estar reforçant els nos­tres ene­mics soci­als i naci­o­nals. Un nou estat no vol dir un altre per fer el mateix.

5) L'estat és un pro­jecte polític democràtic i social, inclo­ent i no iden­ti­tari. Les iden­ti­tats per­so­nals són diver­ses, com­ple­xes i totes res­pec­ta­bles. Enviem cada dia mis­sat­ges de res­pecte i d'inclusió. I això serà impa­ra­ble.