Una estelada a l'Ipad

La nos­tra memòria guar­darà per sem­pre el deves­sall de colors –groc, ver­mell, blau– i els crits –con­vençuts, exal­tats, espe­rançats–. No podrem obli­dar mai l'aspecte de Bar­ce­lona, durant el matí, quan anava crei­xent el xup-xup, a pri­mera hora de la tarda, quan arren­cava el bull, i quan va caure el sol i els fanals es començaven a encen­dre, men­tre el verd s'afe­gia als tres colors del dia. Segu­ra­ment és perquè sabíem que ho recor­daríem sem­pre, que la majo­ria de gent que conec va triar viure aquesta experiència amb la família. Sabíem que viuríem emo­ci­ons inten­ses, i que par­ti­ci­paríem d'un pro­nun­ci­a­ment col·lec­tiu, de país, però que a la vegada ens faria vibrar molt endins de cadascú de nosal­tres, en les pro­fun­di­tats de la nos­tra inti­mi­tat. Per això érem una mul­ti­tud for­mada per famílies de dues o tres gene­ra­ci­ons. Per això tants de nosal­tres vam tenir, tot el dia, el cor una mica encon­git pen­sant en els que no hi eren i no podrien viure-ho. Per això vam repe­tir fins a fer-nos pesats als més petits que esti­gues­sin atents, que dis­fru­tes­sin, perquè allò que estava pas­sant ho recor­da­rien tota la vida i ho expli­ca­rien als seus fills. Volíem com­par­tir-ho amb la gent que esti­mem, els pares, els ger­mans, els avis, els fills. I els amics. Volíem par­lar-hi tot i que ja ens havien adver­tit que els telèfons no ens hi aju­da­rien. On sou? Ho estàs veient? Els ros­tres admi­rats, emo­ci­o­nats, en alguns moments incrèduls. De veri­tat estem vivint el que estem vivint? I la gen­tada, el crit que avança pel car­rer, el núvol de colors, “el lío” (que diria Rajoy), que ens con­fir­mava que estàvem ben des­perts. Quan baixàvem per Via Laie­tana, a l'altura del car­rer Lli­bre­te­ria, vaig veure una pare­lla d'homes, amb una inequívoca pinta d'estran­gers, que som­re­ien ober­ta­ment i mos­tra­ven cadas­cun d'ells el seu Ipad, amb una imatge d'una este­lada. Una rei­vin­di­cació mul­ti­tu­dinària i espe­rançada, fes­tiva i civi­lit­zada, que des­perta sim­pa­ties. Tant de bo fos una anècdota simbòlica de l'acti­tud que podem tro­bar a Europa. A par­tir d'ara caldrà fer allò que hem fet sem­pre: expli­car-nos, car­re­gar-nos de raons i d'argu­ments i expli­car-nos. Pot­ser ara que hem can­viat d'inter­lo­cu­tor tin­drem més sort. Diuen que nord enllà la gent és més neta, noble, culta, rica i lliure. I, com nosal­tres dimarts, des­vet­llada
i feliç!