Ara, parlem

La manifestació d'abans-d'ahir va ser tan gran, espaterrant i apoteòsica que el riu d'estelades que hi havia serà una de les imatges que, el dia que em mori, em passaran pel cap com a colofó de la meva existència. Us dic les coses que em van agradar: primer, l'organització, que va ser perfecte, i no era fàcil! A casa vam venir des de Girona amb un dels autobusos, i va ser genial. Segon, les estelades pintades a les cares i penjades al coll. Tercer, l'alegria de la gent: no hi havia insults a cap govern, ni queixes –ja no val la pena, ja estem en un altre nivell–, només hi havia una alegria serena i emocionada de veure que érem molts: el crit més repetit era el d'independència. Quart, els nens petits, a collibè dels seus pares i mares, amb els ulls ben oberts –alguns, però, van caure rendits–; allò no ho oblidaran mai. Alguns portaven el número de mòbil dels papes escrit al braç amb bolígraf; un dels malsons dels pares és perdre la nena o el nen en una aglomeració com aquesta. Cinquè, l'amor: els joves enamorats que anaven a la manifestació molt abraçats –tot i la calor que feia–, embolicats amb l'estelada, i que, com que hi havia temps morts, aprofitaven per fer-se petons. Sisè, els gossos. Jo no sóc gaire partidària de portar un gos a una manifestació, perquè tinc la sensació que hi pateix, però els que vaig veure dimarts aguantaven estoicament i educada, portaven al coll l'estelada i només els faltava votar. I setè, l'ANC i l'AMI. Jo hi he cregut des del primer dia, però sé que hi havia qui els augurava un sonor fracàs. Doncs bé: aquí ho teniu. Traieu-vos barrets i barretines i felicitem-nos tots, perquè l'Assemblea Nacional Catalana i els Municipis per la Independència no són res més que el poble de Catalunya que es mou i que ha dit prou. I ara què? Molt fàcil: ara toca que el poble, tots els que ens vam moure abans-d'ahir, pugui parlar lliurement responent a un referèndum.