Compromesa i marginada

El tris­ta­ment des­a­pa­re­gut Josep M. Ainaud de Lasarte es posava les mans al cap en veure que TV3 eme­tia cada dia sèries de dibui­xos japo­ne­sos i ame­ri­cans i no s'havia pres mai la molèstia de divul­gar els de Lola Anglada (1892-1984). Per als que tenim una edat, Mar­ga­rida (1928) i Narcís (1930), van ser els lli­bres que van poblar de som­nis la nos­tra infan­tesa. Lola Anglada va ser la il·lus­tra­dora ideal per a nens i nenes en el marc ideològic i estètic del nou­cen­tisme.

L'artista, com­pro­mesa a fons amb el seu entorn, va llui­tar afer­ris­sa­da­ment en defensa del cata­la­nisme i de la dig­ni­tat de la dona durant els anys de la República i la Guerra Civil, i va dis­se­nyar la famosa icona El més petit de tots. Però, des de la seva mort fins avui, ha romàs arra­co­nada i menys­pre­ada pels man­da­rins cul­tu­rals del país, que la van enca­se­llar com a tova, fofa, con­ser­va­dora i feme­nina en l'accep­tació més pejo­ra­tiva del mot. Només ara, per fi, la seva obra més tren­ca­dora i mili­tant s'exposa amb honor al Museu d'Història de Cata­lu­nya.

Val a dir que, men­tre va viure, l'Anglada tam­poc no es va fer valer. Car­les Rahola, com és sabut, va redac­tar durant anys les notes biogràfiques de per­so­nat­ges amb des­ti­nació a l'enci­clopèdia Espasa i, per fer-les, s'adreçava direc­ta­ment per carta als esco­llits. La majo­ria con­tes­ta­ven entu­si­as­mats i l'omplien de tota mena de dades i de dates sobre les seves vides. Anglada, en canvi, li va res­pon­dre així: “Amb tot el meu cor li dic que em sap greu no poder-li pro­por­ci­o­nar les dades per a l'arti­cle (...). No tinc una vida plena de coses que podrien interes­sar; no he con­cor­re­gut mai a acadèmies, ni con­cur­sos ni expo­si­ci­ons inter­na­ci­o­nals. No tinc pre­mis ni meda­lles; la meva bio­gra­fia és pobra; no seria interes­sant”.

Això ho escri­via l'any 1930, en ple tri­omf dels seus lli­bres més famo­sos. Aquell mateix any, aca­bada la dic­ta­dura de Primo de Rivera, havia expo­sat dibui­xos i reco­llit sig­na­tu­res per dema­nar la lli­ber­tat i l'amnis­tia dels cata­lans pre­sos i exi­li­ats per motius polítics. Un gest valent que pot­ser no van gosar fer, quan va tor­nar a ser hora, aquells que l'havien ins­tal·lat des­pec­ti­va­ment en els llimbs.