La independència

Les enquestes mai són exactes, però hi ha a Catalunya un increment d'opinió a favor de la independència que ha passat del 34% al 49% en només cinc anys. El creixement és fort, inusual, i possiblement no aliè a la crisi. La ciutadania pensa que la independència milloraria la seva situació econòmica i modificaria la política de retallades que la reducció d'ingressos i la constància de les despeses, derivades de sanitat i ensenyament, han obligat la Generalitat a fer. L'increment d'impostos ha fet créixer els ingressos del govern espanyol dels quals Catalunya es beneficia per prestacions socials, atur i pensions i serveis generals de l'Estat. Recull el cansament i la fatiga en relació amb la política del govern de l'Estat envers Catalunya, que ha estat objectivament errònia, inclosa la sentència del Constitucional sobre el nou Estatut, que jurídicament pot estar justificada, però ha estat un error d'estratègia política. Certs partits que ara demanen treballar tots junts per sortir de la crisi com a primera prioritat són els que no fa gaire recollien públicament signatures contra el nou Estatut... o els que van denunciar la seva inconstitucionalitat, qüestió que ha estat un fort catalitzador de la protesta catalana.

El 49% d'intenció de vot per la independència es contraposa amb un 59% dels enquestats que pensen que Catalunya no serà mai independent. S'expressa un desig, però simultàniament es té el convenciment que és inassolible, la qual cosa li dóna un cert grau de gratuïtat, perquè somniar el que mai passarà no suposa riscos ni implica costos. Aquests percentatges no permeten ara com ara assolir un canvi tan radical com el que suposaria la independència sense una fractura que seria negativa per a la societat catalana. La situació és, per la naturalesa dels fets, fluida, és a dir, canviant. Si els que pensen que la solució és la independència no són capaços d'establir un camí polític, jurídic i econòmic per assolir-la, que la ciutadania entengui i estigui disposada a seguir, seran responsables d'haver creat una gran frustració, que no és altra cosa que generar una gran esperança i decebre-la.

Malgrat la pancarta de la manifestació, “Catalunya, nou estat d'Europa”, hi ha hagut molts ciutadans que s'han mobilitzat per enuig, per cansament i en petició de unes millors condicions de vida que entenen que se'ls “roben” per un excessiu transferiment de recursos a altres comunitats autònomes d'acord amb una solidaritat que fa que alguns receptors tinguin més recursos que  alguns contribuents; Catalunya és, de les comunitats autònomes, el tercer contribuent i l'octau receptor.

Abans de separar-se caldria negociar amb voluntat d'acord les diferències, que són essencialment econòmiques. La qüestió de què es vol hauria de tenir una resposta clara, un millor finançament i un millor encaix a Espanya. La situació d'Espanya és pràcticament d'intervenció, i la de la Generalitat, d'una aguda manca de liquiditat: es necessiten 5.000 M€ abans de fi d'any, dels quals 3.000 M€ són necessaris per pagar els venciments del deute; Catalunya no pot deixar de pagar-los. Els vincles socials i econòmics de cinc segles no es poden liquidar amb un no res, perquè això danyaria Catalunya i Espanya. És cert que fins ara Espanya no ha donat la consideració que mereix la posició catalana dintre del marc referencial de l'autonomia, però també ho és que mai ha tingut Catalunya el grau d'autonomia que ara té.

Hi ha hagut el que es pot considerar un menysteniment de Catalunya. Ni els acords presos ni els compromisos assolits han estat mantinguts pel govern espanyol quan les circumstàncies ho han dificultat. Exemples n'hi ha nombrosos, des del mateix Estatut, Agència Tributària compartida i clàusula per igualar durant set anys les inversions del govern espanyol a Catalunya al pes del PIB català en el conjunt de l'Estat, fins a la priorització d'infraestructures per raons polítiques, no pas econòmiques, eix mediterrani. S'ha arribat a un extrem en què estant el perill de secessió, i per tant de conflicte, tan present, el govern espanyol hauria de donar una rellevància i consideració especials a aquest plantejament atès que la situació no tindrà retorn.

Caldria, arribat el moment, definir si aquesta negociació es faria en termes d'igualtat entre Catalunya i Espanya, base confederal, difícil perquè suposaria un tractament diferencial per a Catalunya i probablement el País Basc respecte de la resta de comunitats autònomes, o en termes d'asimetria sobre una base federal de l'Estat, qüestió quasi impossible perquè  la ciutadania espanyola no sent cap necessitat de canviar la Constitució per fer-la federal, al contrari, considera ara que les comunitats autònomes són origen de despeses excessives i innecessàries. Malgrat aquestes dificultats, valdria la pena provar d'arribar a acords que fins ara no han estat possibles. Sense prejudici dels sentiments si hi ha lleialtat per les parts és aquesta la solució menys onerosa i més ràpida.

La independència, si s'assolís, tindria inicialment un cost en termes d'exportacions a Espanya, de relacions comercials internacionals –el turisme és la indústria més forta de Catalunya–, d'integració a la UE i dificultats considerables pel repartiment del deute públic i dels recursos compartits en seguretat  i prestacions socials, que no són insuperables, però requereixen temps, planificació i negociació. Cal fer entendre el problema i les seves causes als nostres socis i aliats internacionals. El món, especialment a Europa, és molt transversal, i sense aquesta comprensió res és possible, sigui això una competència directa o no de la UE. La crisi ho ha demostrat a bastament.

La continuïtat en les polítiques actuals el dia després de la independència i l'incomplet marc legal en què es trobaria Catalunya permetrien considerar com a solució una alternativa similar a la que podria adoptar Escòcia i a la que van utilitzar el Canadà i Austràlia respecte del Regne Unit, que els va permetre transitar de la situació colonial a la independència plena sense el trauma d'una ruptura abrupta. Són temps d'evolució i no de revolució, una vegada que Catalunya ha assolit una força i una legitimitat que li atorguen la capacitat necessària per negociar. Les presses i les improvisacions no convenen a ningú, i menys a Catalunya, que és la part feble en aquesta negociació, parlem de tot amb calma. Perquè som demòcrates, hem d'acceptar que només amb acord i pacte es pot resoldre l'encaix de Catalunya i Espanya o eventualment la seva separació.