Rumb cap a Ítaca
No en queda cap dubte: Ítaca és a l'horitzó i hem engegat el llarg camí que ens hi ha de conduir. Arribar a l'illa dels somnis era una teorització intel·lectual, potser fins irreal, que sostenia algunes aspiracions en la pràctica poc argumentades. El temps, la història i la pròpia voluntat col·lectiva no ajudava gens, si bé el dret a l'autodeterminació era defensat de temps enllà. Volíem espais de llibertat, però crèiem que podíem aconseguir-los en una Espanya federal o fins i tot en un Estat de les autonomies. Fèiem camí, plenament conscients que havíem de jugar en el terreny negociat en la primera etapa de la transició democràtica.
Amb tot, l'Estat de les autonomies naixia amb un inesborrable pecat original, basat en el concepte dels nacionalismes excloents dels drets de conquesta i en l'error del “cafè per a tots” que alimentava greuges històrics. El mateix funcionament del procés autonòmic marcava data de caducitat, ben definida, el dia que el govern central no accepta l'Estatut del 2006, un marc d'entesa en el qual Catalunya intentà el darrer esforç d'encaix en l'Estat espanyol. Mentre passaven el ribot a les aspiracions catalanes, els nacionalistes espanyols liquidaven la darrera possibilitat d'entesa, frenant les justes aspiracions del poble català. La manifestació del juliol de fa dos anys anunciava un nou projecte i els vaixells ancorats a port carregaven les bodegues per iniciar la singladura. Ja no importava si els gossos eren llebrers o conillers, perquè els bocois de la il·lusió eren plens de desitjos que alimentaven noves conquestes. S'anunciava el camí cap a uns “ports que mai no havíem vist”, en un viatge sense retorn.
Tot ha anat gestant l'epifania d'aquest Onze de Setembre, una data que simbolitza la manifestació d'un desig col·lectiu. El tsunami de dones i homes, de gent lliure, sobre Barcelona marca una ruta irreversible. Els vaixells han salpat, rumb a Ítaca; res els farà tornar enrere, en un “camí ple d'aventures, ple de descobertes”, segurs que “el darrer destí és arribar-hi”.
Res no serà fàcil, quan estem inventant una cosa nova, en una situació que no té precedents en l'Europa moderna. És veritat que al Vell Continent durant el segle XX s'han canviat pràcticament totes les fronteres dels estats que el formen. Espanya és una de les excepcions, quan ha mantingut una estructura inamovible d'inspiració borbònica. Un avantatge que també ha estat un gran parany, ja que es basa en l'absolutisme, un concepte difícil d'acceptar en un nou món que vol potenciar les llibertats personals i col·lectives. I l'evidència demostra que la plenitud de l'Europa del segle XXI es sustentarà en l'associació d'estats lliures, respectuosos i solidaris, que s'autocomprometin, des de la pròpia autonomia, en un projecte comú. En aquest sentit, els vents són favorables i poden inflar les veles del desig.
Fem camí, res ens farà tornar enrere. Però, com escriu Cavafis i canta Llach, el camí serà llarg i costerut; mes ara ens cal gaudir del camí, cal trobar-se acomodat en el procés, i cal pensar que tot és possible. “Tinguem Ítaca sempre al pensament; quan el nostre destí és arribar-hi.” El futur és obert i, “savis com ens haurem tornat, amb tant de món, ja haurem comprès què volen dir les Ítaques”.
