Retornar la dignitat

Quan sem­bla que tot va mala­ment et pots ado­nar que les coses poden anar encara molt pit­jor. La patro­nal espa­nyola, la CEOE, acaba de fer públi­ques les seves pre­vi­si­ons per aquest any i per l'any que ve, en les quals pre­veu una con­tracció de l'eco­no­mia d'un 1,6%. Si es com­pleix aquest esce­nari macro­e­conòmic, la gran patro­nal espa­nyola creu que l'atur arri­barà fins al 25,2 per cent a finals d'aquest mateix any i fins al 26,5% l'any vinent, en què se supera­ran els 6 mili­ons d'atu­rats a tot l'Estat. Amb aquest esce­nari, a Cata­lu­nya podria pas­sar que se superés la xifra de 800.000 per­so­nes en edat de tre­ba­llar que bus­quen i no tro­ben feina. Avui ja sabem que un de cada cinc cata­lans –un de cada qua­tre en el cas dels nens– viu per sota del llin­dar de la pobresa, i la tendència econòmica con­ver­teix en una pri­o­ri­tat inex­cu­sa­ble abor­dar l'apli­cació de mesu­res con­cre­tes que evi­tin l'aug­ment d'aquest per­cen­tatge i el risc d'exclusió social dels col·lec­tius i els indi­vi­dus més vul­ne­ra­bles, un milió i mig segons els càlculs del govern. Les enti­tats que tre­ba­llen a la trin­xera de la lluita con­tra la pobresa, com acaba de fer Càritas, aler­ten que s'ha pas­sat d'una emergència pun­tual a una cro­ni­fi­cació.

Estem davant d'un nou esce­nari però aquesta és una situ­ació que fa temps que s'està ges­tant i de la qual s'ha par­lat abas­ta­ment. En l'àmbit de les actu­a­ci­ons con­cre­tes, el dar­rer any i mig aques­tes enti­tats soci­als, però també els ajun­ta­ments i el govern, han estat tre­ba­llant en l'ela­bo­ració d'un pacte de lluita con­tra la pobresa. El con­se­ller de Benes­tar Social i Família, Josep Lluís Cle­ries, ha pre­sen­tat aquesta mateixa set­mana els àmbits estratègics en els quals s'ha pri­o­rit­zat l'actu­ació i les 108 línies estratègiques con­cre­tes que s'han defi­nit per “retor­nar la dig­ni­tat” a aquesta gent, segons va dir el mateix con­se­ller.

El pri­mer objec­tiu bàsic i fona­men­tal és garan­tir uns ingres­sos mínims per a tota la població que per­meti viure en con­di­ci­ons que es puguin con­si­de­rar veri­ta­ble­ment dig­nes tot posant de mani­fest la pre­o­cu­pació per la insos­te­ni­bi­li­tat d'un model de sub­si­dis, però cons­ci­ents que l'objec­tiu de faci­li­tar que tot­hom pugui tenir uns ingres­sos sufi­ci­ents sem­bla avui encara més difícil que fa uns mesos. El crei­xe­ment econòmic dels últims anys ha sig­ni­fi­cat un incre­ment en ter­mes abso­luts de la nos­tra riquesa, però la crisi no només ha atu­rat aquesta tendència, sinó que ha agreu­jat els dese­qui­li­bris hi ha aug­men­tat la distància que separa els que més i els que menys tenen. És una rea­li­tat pal­pa­ble, que molta gent pot cons­ta­tar en el seu propi entorn, l'impacte que l'actual con­jun­tura està tenint en les clas­ses mit­ja­nes.

El docu­ment ela­bo­rat durant aquests dar­rers mesos que ha de ser­vir de base del pacte naci­o­nal ava­lua també alguns intan­gi­bles que com­po­nen la pobresa, com ara l'absència d'opor­tu­ni­tats i l'aïlla­ment social. És per això que no n'hi ha prou amb faci­li­tar els mínims de sub­sistència que per­met afron­tar les neces­si­tats més imme­di­a­tes i s'evi­den­cia amb con­tundència que cal man­te­nir l'accés uni­ver­sal a un ense­nya­ment de qua­li­tat com a garan­tia de la igual­tat d'opor­tu­ni­tats. Els experts evi­den­cien, i el sen­tit comú rati­fica, que també s'ha d'actuar per reforçar l'àmbit rela­ci­o­nal, i això va des de reforçar les xar­xes soci­als de suport fins a les acci­ons sobre la comu­ni­tat, amb espe­cial atenció a les zones on es viuen situ­a­ci­ons més com­pli­ca­des, però sobre­tot passa per cui­dar l'entorn més pro­per que sig­ni­fi­quen les famílies.

Enmig del tsu­nami de la crisi podem cons­ta­tar que l'estruc­tu­ració de la nos­tra soci­e­tat ha estat un dels pilars que ha evi­tat algu­nes de les con­seqüències de l'embat de l'atur. És una evidència en el cas dels joves que no tenen feina, que són un de cada dos, i que majo­ritària­ment tro­ben en la família el suport neces­sari. Però també hi ha molta gent que se sent vin­cu­lada per llaços de família que com­par­teix recur­sos per fer front a les difi­cul­tats.

L'admi­nis­tració sem­pre té l'obli­gació d'esta­blir pri­o­ri­tats clares per deter­mi­nar allà on fa més esforços pres­su­pos­ta­ris, però quan hi ha pocs recur­sos això es con­ver­teix en una neces­si­tat. I en aquest cas també s'ha de valo­rar on es treu més ren­di­bi­li­tat de la inversió. La riquesa d'un país no es pot mesu­rar exclu­si­va­ment en ter­mes mone­ta­ris ni tan sols econòmics, però menys encara els fruits dels seus esforços. Els apli­cats direc­ta­ment donen molts més fruits en aquest àmbit que en qual­se­vol altre. A més, hi ha coses que tenen un cost però que no tenen preu, com ara faci­li­tar una vida digna als nos­tres con­ciu­ta­dans.