Europa, somni o malson

Només fa nou mesos que va morir Václav Havel, el carismàtic expresident txec, però les seves paraules semblen vingudes de lluny, a anys llum de les que pronuncien ara els dirigents europeus. He aprofitat les vacances per rellegir els seus Discursos polítics (Espasa Calpe, 1995) i hi he retrobat de sobte tota la noblesa de la política enmig de la misèria del panorama actual. En un moment de descrèdit de la classe política, de domini dels especuladors econòmics i de manca de lideratges morals, les paraules de l'estadista ressonen com un sarcasme: “Sóc partidari d'una política antipolítica, és a dir, d'una política que no sigui una manipulació del poder; la política de l'home i no la de l'aparell; la política des del cor i no des de la tesi; la política de la consciència humana, ara tan menyspreada pels tecnòlegs del poder.” L'optimisme de Havel fa posar la pell de gallina: “No sé si en el futur Alemanya serà cridada a ser una gran potència o no. Ara ja és, però, un dels possibles pilars de l'espiritualitat europea que podrà ajudar tothom a resistir les pressions depredadores de la civilització tècnica, de la dictadura embrutidora del consum i de la comercialitat omnipresent que condueix a l'alienació.”

Václav Havel va viure encara les últimes hores esperançades del somni europeu i va creure que el vell continent podria “convertir-se, per fi, en un espai de comprensió amistosa entre tots els seus habitants”. També nosaltres ho havíem cregut i ara diem que voldríem ser “un nou estat d'Europa”. Fins i tot l'humorista Kap, en un dibuix genial, ha fet coincidir l'estrella de l'estelada amb una de les dotze de la bandera europea. Segons Havel, la bandera blava ens havia de recordar que Europa podria ser millor si ens acostumàvem a mirar les estrelles. Però ara aquella constel·lació encercla la sigla de l'euro en un monument a la moneda instal·lat davant per davant de la seu omnipotent del Banc Central Europeu. Del somni d'una anomenada Comunitat Europea, transformada després en una Unió Europea, diríeu que hem tornat a l'antic Mercat Comú, que cada vegada té menys de comú i que cada cop s'assembla més al campi qui pugui del mercat de Calaf.