Amb tots vostès: la por!
Després de la catarsi de l'11-S han arribat la contrareforma i la por. La por és un mecanisme adaptatiu de primer ordre. Ben dosificada, la por ens allunya de la temeritat i de les situacions de risc, al mateix temps que ens concedeix un principi de realisme i fins una energia proactiva. En aquest sentit és indubtable que la por, la por verificable de desaparèixer com a comunitat cultural i política, va motivar molts catalans a manifestar-se el passat 11-S. Però quan la por és exagerada o irreal ens pot condemnar a la paràlisi, a la covardia, a l'assentiment de la injustícia i fins i tot a l'esclavitud. Ara, la por, que durant els 300 últims anys no ha desaparegut mai dels escenaris de la història de Catalunya, tornarà a senyorejar-hi. La por serà induïda per un espanyolisme que, avesat als pronunciamientos, no se sent requerit a baixar a l'arena del debat polític. I la por també serà autoinduïda per aquesta resignació fatal d'un poble que, diguem-ho ras i curt, ha tingut permanentment l'espasa de Dàmocles penjant sobre la seva testa.
Però ara, per no dimitir democràticament, cal tenir por de tenir por. Els manuals de psicologia es refereixen a aquesta emoció capiculada amb el nom de fobofòbia. Hauríem de tenir por de tenir por que la pulcritud democràtica d'un procés polític no llimi els conflictes que puguin sorgir. No hauríem de tenir por de la risible manca de solidesa dels que apel·len a la por sense, en paral·lel, denunciar els mecanismes (militars, legals, contrainformatius i de coacció) necessaris per propagar un estat de por general. No hauríem de tenir por dels que continuen defensant l'statu quo unionista vigent com si aquest fos una condició natural o neutra i que, en canvi, conceben el revocament d'aquest statu quo com una intromissió il·legítima en la Història Sagrada. ¿Tenir por? La por és una emoció molt respectable i fins a cert punt indecidible.
Els que releguen l'opció política del catalanisme a la categoria de quimeres, cabòries i altres estupefaents estan intentant guanyar el partit sense baixar de l'autobús. És a dir, intenten que la propagació de la por eviti la seva obligació de fer política i, valgui la redundància, política democràtica. Però els demòcrates, ara, en aquest punt, no ens podem permetre ni el luxe de tenir por. Encara que a estones sigui una por comprensible, de fonaments tan vertaders com infames.
