Les raons

Aquests dies de voraginós i apassionat debat sobre el futur de Catalunya i el seu camí cap a la independència, seria bo que ens anéssim repetint les raons que ens han portat fins aquí, entre altres coses perquè encara hi ha molta gent que no les sap i molts altres que no les poden, ni volen, entendre. Hi ha d'entrada, evidentment, el rebuig a l'Estatut aprovat pel Parlament el 2006. Des de les retallades que hi van fer al Congrés fins a la sentència posterior del Tribunal Constitucional. Tot plegat ha fet decidir molta gent a fer el pas: han constatat, definitivament, que Espanya no vol donar a Catalunya ni els instruments que li permetrien assolir un finançament adequat, ni aquells que també la deixarien mostrar-se en la seva plenitud identitària, com ara les seleccions esportives o un ampli ús social de la llengua. Amb les portes tancades, molts catalans han fet i refet la llista dels molts greuges que perpetua el govern espanyol a Catalunya. Els diners, en primer lloc. Els més de setze mil milions d'euros que cada any se'n van i no tornen i tot allò que podríem fer i no fem –ni l'Estat fa, ni ha fet– amb aquests diners. La llista és llarga i hi figuren, entre d'altres, infraestructures vitals per al futur del país, com ara el tren d'alta velocitat –que ha arribat amb anys de retard–, el corredor mediterrani, el desdoblament de l'N-II o la gestió dels ports i aeroports. Hi ha després la qüestió identitària. Amb la independència desapareixerien definitivament els murs que obstaculitzen la plena normalització internacional del país –en àmbits com ara l'esport o la cultura i molts altres– i, és clar, del català. Raons suficients per ser més ferms que mai en el camí.