Que encara som a Espanya
Quan divendres passat escoltava a Catalunya Informació (aprofito per felicitar pel vintè aniversari la meva emissora preferida: per molts anys) que l'Estat espanyol ara resulta que té la indissimulada intenció de laminar les competències catalanes en educació, vaig tenir una sensació bastant diferent que la que hauria experimentat, posem per cas, el mes passat. Haig de confessar que inicialment vaig pensar que allò que faci o deixi de fer Espanya ja em sona com una música llunyana, com una remor de records oblidables, que no fa amb nosaltres perquè tot això i moltes altres coses ja no ho veurem aplicar perquè serem en un altre estat i els espanyols, com no podria ser d'una altra manera, que s'organitzin com vulguin i examinin la seva mainada tantes vegades com convingui i si els cal memoritzar la llista dels reis gots i retornar a la formación del espíritu nacional en els programes lectius doncs ja s'ho discutiran entre ells.
Aquest va ser el primer pensament, però immediatament després vaig aturar el cap i, caram, vaig rumiar que potser hauríem de mantenir un ull a la realitat espanyola, no fos cas que mentre nosaltres només pensem a marxar ens vagin minant la misèrrima autonomia que tenim en la qual ens volen fer quedar. No abaixem la guàrdia mentre siguem a Espanya. No sóc pas dels pessimistes respecte a la possibilitat que el meu país sigui aviat un estat d'Europa. Però cal continuar batallant i pledejant i discutint fins a l'última martingala recentralitzadora que ens arribi de Madrid mentre Madrid no esdevingui la capital del bonic estat d'Europa just a tocar del nostre per l'oest.
