La identitat asiàtica
Hi ha quelcom de sospitós quan, en ple passeig matinal pels carrers de Seül, camí cap a la Universitat, miro amb sorpresa una pantalla de plasma i comprovo que encara està sencera. La pantalla en qüestió, penjada d'un fanal, a uns 3 metres d'altura, té la grandària d'un televisor de menjador i és a tocar d'una plaça on durant el dia les mares porten els fills perquè s'esbravin, els nens juguen a futbol o a beisbol o a córrer, i els adults (mares incloses) ho aprofiten per fer exercici. El fet sospitós és la meva sorpresa, és clar. Comprovar dia rere dia que la pantalla és allà on era i que continua emetent d'una sola peça sacseja els meus sentits i m'obliga a parar-hi compte, a buscar càmeres amagades o a pensar raons per a la seva presència tan estable i continuada en el temps.
Ens diu alguna cosa, aquesta pantalla, de l'anomenat miracle asiàtic? Pel que he pogut comprovar, Corea del Sud tot ell és un país notablement segur i net. La presència de policies al carrer és gairebé nul·la. El mateix podríem dir de les inexistents papereres. Tampoc s'hi veuen pintades als murs. Quina és la causa i quina és la conseqüència? No hi ha policia ni papereres perquè és un país segur i net, o és tot just al contrari? Des de la nostra manera de veure-ho, netedat i seguretat van acompanyades de més papereres i de més policia. Podria no ser així? La qüestió pot semblar com a mínim paradoxal. Tanmateix, aquesta és una pregunta que podem encabir dins un debat molt més llarg i extens que a aquesta banda del planeta ha rebut diversos noms i que, en essència, quedaria encapsulat sota la qüestió: existeix una identitat asiàtica? A la qual seguirien: quins serien els seus trets distintius? I què tenen aquests valors a dir-nos del grau de desenvolupament de l'anomenat Extrem Orient?
La qüestió, com no podia ser altrament, té els seus defensors i els seus detractors. De la banda dels defensors de l'existència d'una identitat asiàtica es posa sobre la taula un fet difícilment qüestionable. De tots els països en vies de desenvolupament, l'únic bloc que ha sortit del sotsdesenvolupament fins a posar-se a l'altura d'Occident ha estat precisament el bloc de països de l'Àsia oriental: de la Xina al Japó, passant per Taiwan, Singapur i Corea del Sud. Allà on l'ortodòxia marxista, de Wallerstein per exemple, definia un centre global capitalista i explotador i una perifèria eternament sotmesa i explotada, l'Àsia confuciana s'aixeca com un magnífic contraexemple. Dins el model capitalista el progrés és possible.
Corea del Sud, l'any 1950, tenia un PIB inferior equivalent al de Moçambic. Corea del Nord, aleshores el germà ric, envaïa aquell any el veí del sud amb l'ajut dels T-34 de fabricació soviètica i el múscul industrial construït durant l'ocupació japonesa del país (1910-1945). Només els EUA i la comunitat internacional van impedir que Corea del Sud fos avui una extensió del règim estalinista del nord. Avui en dia el miracle econòmic és en aquesta banda de la frontera. Tota l'Àsia oriental s'ha desenvolupat. I de quina manera. Les antigues colònies han passat per sobre dels seus antics amos occidentals en molts aspectes. Què tenen en comú aquests països? Alguns ho tenen clar: els valors i la tradició cultural d'arrel confuciana.
Els darrers anys la caiguda del mur i el desglaç postsoviètic van servir per introduir en aquesta banda del món un nou debat menystingut per molts, ignorat per uns quants i familiar per a molts d'altres: el debat de la identitat. Per als defensors de l'existència d'una identitat asiàtica els valors, sense cap mena de dubte, són motor de creixement. Per als detractors confucianisme vol dir tradicionalisme, jerarquia, autoritarisme, antiliberalisme i interessos ocults. Per als defensors vol dir sentit social, cohesió, èmfasi en l'educació, meritocràcia i posar el tot (la família, el grup o la nació) per damunt de l'individu. Implica agafar d'Occident el que els interessa (sistema polític i institucional, processos de producció i de mercat) i incorporar-hi els elements culturals que els són propis. Pot haver-hi una forma de democràcia capitalista que ens alliberi del peatge de l'individualisme ferotge, de l'erosió de la comunitat i de la moral pública? Segons molts coreans sí. La seva.
Encara em ve al cap la imatge d'un dels primers dies de la nostra arribada a Seül. Passejant per un dels carrers turístics de la capital, a Insadong, un rodamón jeia estirat sobre un banc al costat del qual els passavolants passàvem distrets o dissimulats. Davant meu, un nen d'uns quatre anys es va acostar al rodamón amb un bitllet agafat amb les dues mans. Va fer una reverència, va estirar tots dos braços cap endavant i de manera delicada va dipositar el bitllet a la capsa de les monedes. En quina mesura aquests petits detalls que ens parlen de la manera de ser, de la cultura i dels valors dels locals tenen alguna cosa a dir-nos de l'auge econòmic d'aquest país?
Catalunya ha arribat a ser el que és per molts factors. Per la voluntat de no acceptar el que ens imposen, per la capacitat de rebel·lar-se contra la injustícia, per la transversalitat i per l'extensió d'uns valors que han conformat la seva identitat. Aquest és un exercici fet amb una barreja de voluntat de ser (desig, ideari social o polític) i de valors practicats i exercits de manera conscient al llarg del temps. No ens pensem que estem sols en el camí de qüestionar-nos qui som i què volem ser. Molts d'altres han transitat abans per aquest camí i alguns amb un notable èxit.
