Decideixen els decidits
La petició d'un pacte fiscal estava condemnada al fracàs d'antuvi perquè només és concebible des de la fidelitat. En una conjuntura en què qualsevol aplec de catalanistes comença, consisteix i acaba amb crits d'independència, no es pot anar a Madrid a dir: mireu quin panorama; fem un pacte que durarà fins que ens veiem amb cor d'anar cap a la plenitud nacional, que és el que realment volem. En tot cas, hauria de ser iniciativa de l'altra part, per mirar de desactivar l'empenta centrífuga i donar arguments als partidaris de la unitat. El fet és que, posem-hi des de la manifestació del 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos contra el nou Estatut, l'independentisme ha desbordat el Fossar de les Moreres i s'ha escampat per carrers i places de tot el país.
Deixant estar les xifres mítiques que s'esgrimeixen (milió, milió i mig), és molta gent que manifesta nítidament les seves ganes d'endinsar-se en territori desconegut; la independència que reclamen no té notes a peu de plana ni és intercanviable per una modificació de la Lofca. Fer baixar el soufflé serà molt difícil, crear estructures d'estat, impossible; però arriba un moment en la vida d'un poble que gosa plantejar l'inconcebible. Mai no és el moment ideal per fer-ho, i sempre hi haurà a punt l'acusació que hom intenta amagar les pròpies incapacitats amb una fugida endavant.
La desconfiança entre les diferents faccions sobiranistes serà el primer obstacle a salvar –molts dels qui mai no haurien cregut que el president Mas fes un discurs com el de dimarts, diran tot seguit que no serà capaç de mantenir el rumb anunciat–, paral·lelament a l'hostilitat del sistema, que combinarà l'aplicació estricta de la legalitat vigent, la desinversió i la promoció de conflictes civils –en veurem de vagues, disturbis i indignacions sectorials–. Llavors se sabrà fins on som capaços d'arribar, perquè en qüestió d'esdevenir estat la funció crea l'òrgan. Ara per ara, en la fase de configurar una majoria parlamentària a favor del gran salt en el buit, hi haurà el debat entre els qui no ho veuen clar, per diversos i potser contradictoris motius, i els qui posen l'optimisme de la voluntat per davant de tot; les ambigüitats seran mal vistes. I podria passar que una mena d'empat tècnic, si no s'assoleix una majoria contundent en un sentit o en un altre (amb un 51% no es va enlloc), mantingués el país en la indefinició i la indigència.
