Demòcrates o autoritaris

Deter­mi­nar si Cata­lu­nya va cap a la inde­pendència o cap a la rati­fi­cació de la dependència pot­ser no és la qüestió més relle­vant en aquests moments. No és, cer­ta­ment, un tema menor. Però ara per ara els atri­buts més impor­tants d'aquesta nova etapa són pot­ser que la política ha tor­nat a aga­far les reg­nes de la rea­li­tat i que amb pul­cri­tud democràtica s'està rei­vin­di­cant l'habi­li­tació d'un espai de diàleg i civi­li­tat per a l'exer­cici d'un dret de gran calat: l'auto­de­ter­mi­nació. Tan sen­zill com això.

Plan­te­jat així, només algú de dub­tosa qua­li­tat democràtica pot menys­prear aquest procés. És impor­tant remar­car aquest fet. Perquè estan sor­gint mol­tes veus en con­tra de la carta de natu­ra­li­tat democràtica que es pretén ins­tau­rar en les pro­pe­res elec­ci­ons cata­la­nes. No és el mateix no estar a favor de la inde­pendència (posició democràtica­ment tan legítima com el seu pol opo­sat) que negar el dret a deci­dir la inde­pendència. Cal enten­dre que en el des­ni­vell d'aques­tes dues posi­ci­ons rau la diferència entre la dig­ni­tat política i el tri­le­risme auto­ri­tari. Per aquest motiu no és pre­o­cu­pant que s'alcin veus en con­tra de la inde­pendència: és clar que no. Però sí que ho és, i molt, que s'alcin veus refractàries a l'exe­cució d'un prin­cipi tan bàsic com el de reconèixer la qua­li­tat sobi­rana de la ciu­ta­da­nia. És pre­o­cu­pant que el des­po­tisme pugui fer trampa i con­ti­nuar jugant aquesta par­tida amb les car­tes mar­ca­des. Aquests ciu­ta­dans que neguen l'exer­cici d'un dret democràtic s'han sen­tit incòmodes amb aquests 300 anys de silenci a sang i fetge? No dóna per a més, la seva auto­es­tima democràtica? On eren aques­tes veus refractàries i ara tan i tan sen­si­bles quan, en una pràctica cons­tant de la cata­la­nofòbia, s'ha per­se­guit, s'han comès abu­sos econòmics, s'han ama­gat balan­ces fis­cals perquè la gent no conegués la rea­li­tat i no pogués obrar amb conei­xe­ment de causa, i s'ha des­truït lingüísti­ca­ment, econòmica­ment i ins­ti­tu­ci­o­nal­ment Cata­lu­nya? No sem­bla que tots aquests greu­ges els hagin com­mo­gut ni poc ni gaire. Però en canvi sí que se sen­ten ultrat­jats perquè, ara, la ciu­ta­da­nia pugui pro­nun­ciar-se amb relació a un tema blin­dat política­ment, judi­ci­al­ment i mili­tar­ment, o rele­gat a la cate­go­ria de psi­co­pa­to­lo­gies. Arri­bats a aquest punt cal rede­fi­nir les regles del joc, que no són entre inde­pen­den­tis­tes i depen­den­tis­tes, sinó entre demòcra­tes i tota­li­ta­ris.