Però què parlen, els escocesos?

En el cas en què Escòcia sigui el proper estat de la Unió Europea, aquesta Unió podria haver d'afegir una llengua més a la llista de les seves llengües oficials. I, aquí, podria organitzar una mena de concurs entre els lectors de Presència: quina és, aquesta llengua? Probablement, les respostes serien diverses, ja que Escòcia, malgrat la bastant gran homogeneïtat de la seva població, presenta una subtil diversitat lingüística. Aquesta realitat lingüística escocesa té quatre noms, que corresponen a quatre parlars diferents (llengües o dialectes). Els noms mateixos d'aquests quatre parlars són relativament propers, la qual cosa sol generar algunes confusions entre els turistes de bona voluntat però una mica distrets. Aquests parlars d'Escòcia són els següents, presentats aquí des del més familiar fins al més llunyà.

Un: l'anglès; és a dir, l'anglès estàndard, el de Londres. És utilitzat sobretot, i massivament, en la llengua escrita.

Dos: l'anglès escocès; es tracta d'una forma dialectal moderna de l'anglès, molt generalitzada en la llengua parlada i que sol plantejar alguns maldecaps als escriptors escocesos: fins a quin punt han d'escriure en dialecte o en anglès estàndard? Una de les seves particularitats, per exemple, és un ús més sistemàtic de la forma progressiva: un escocès que té set, més que dir «I want a beer» dirà «I'm wanting a beer...» Aquest dialecte no es beneficia de cap tipus de reconeixement oficial.

Tres: l'scots; es tracta d'una llengua germànica propera a l'anglès, del qual es va separar al segle XV i es podria comparar a l'occità en relació al català. L'scots és parlat per una part notable de la població del sud d'Escòcia –els Lowlands– i, també, en menor mesura, d'Irlanda del Nord. És reconeguda, i protegida, com a «llengua regional» pel Reialme Unit i com a «llengua tradicional» per la legislació escocesa. Per complicar la cosa, també se l'anomena braid scots o lallans en certes regions. L'exemple clàssic que permet de veure la diferència entre scots i anglès és la primera frase de la Declaració Universal dels Drets Humans que, en anglès, diu: «All human beings are born free and equal in dignity and rights», i, en scots: «Aw the human beins are born free an' equals in dignity an' richts.»

Quatre: el gaèlic escocès. És l'únic d'aquests parlars a no fer part de la família germànica, i és, avui, una llengua residual, que pateix i perilla com les altres llengües cèltiques. És viva al nord-oest d'Escòcia –sobretot a les illes Hèbrides, allà on els anglosaxons van tenir més dificultats per arribar. Si bé només és parlat per un dos per cent de la població total d'Escòcia, és llengua cooficial d'aquest país des del 2005, la qual cosa li dóna una bona visibilitat en l'espai públic. Evidentment, el gaèlic és la llengua que més remet al passat gloriós dels escocesos, la llengua que porta l'imaginari més èpic i ferreny. El crit dels independentistes és «Alba gu bràth!» –«Escòcia per sempre!»–, que fa uns anys va conèixer una revifalla en el seu ús diari gràcies a Mel Gibson i al seu Braveheart. I seria aquesta, molt probablement, la nova llengua oficial a afegir a la llista de la Unió Europea.