Quan Adam i Eva parlaven flamenc

Al segle XVII, el poeta satíric anglès Samuel Butler explicava en una de les seves obres que quan el Serpent va voler temptar Eva es va fer acompanyar per un intèrpret de neerlandès, ja que la mare de la humanitat només parlava aquesta llengua... Aquesta facècia, poc entenedora avui, era una mena de private joke del món erudit i literari de l'època: el dramaturg coetani Ben Johnson va fer el mateix tipus d'al·lusió lingüística a la comèdia L'alquimista. Tot plegat era per burlar-se d'un metge filòsof flamenc del segle XV, Johannes Goropius Becanus, motiu de befa fins i tot pel molt auster Gottfried Leibniz, el qual va crear un neologisme a partir del seu cognom –el verb goropiar– per descriure el fet de crear «etimologies estranyes i sovint ridícules». Quina va ser la falta de mestre Goropius Becanius? La de pensar i, sobretot, d'escriure que la llengua neerlandesa –sovint mal anomenada holandesa a Catalunya– havia estat la primera llengua del món. La llengua, doncs, d'Adam i Eva. I, més precisament encara, el dialecte neerlandès parlat a la regió d'Anvers, avui a Bèlgica, és a dir el flamenc. Els flamencs serien doncs els descendents directes dels primers habitants del Paradís Terrenal, els únics a haver conservat la llengua original, prebabèlica. El fet que Goropius Becanus visqués precisament a Anvers no tenia res a veure, segons ell, amb la veracitat de la seva teoria.

El raonament d'aquest savi es basava en el fet que entre totes les llengües de la humanitat, el neerlandès d'Anvers era la que tenia el més gran nombre de paraules curtes (fet impossible de demostrar en aquella època i que quedaria per demostrar avui) i que les paraules curtes eren necessàriament anteriors a les paraules llargues (afirmació desmentida per la ciència lingüística). A partir d'aquí, començava el ball d'etimologies de beure i anar fumant. El nom Eva vindria directament d'un nom original flamenc, Eu-Vat, que significaria alguna cosa com «barril de les generacions». Pel que fa a Adam, es tractaria de la forma corrompuda de l'inicial Hath-Dam, és a dir, si fa no, «dic contra l'odi». En una obra posterior, que va dedicar als jeroglífics egipcis, Goropius va poder demostrar, amb la mateixa assegurança, que aquesta escriptura era una forma antiga, certament poc pràctica, de transcripció del flamenc. Sí, els faraons parlaven la llengua del port d'Anvers, probablement amb un accent una mica particular.

Aquesta primícia neuròtica atorgada a la seva pròpia llengua no és una exclusiva d'algun savi ingenu, o manipulador, d'una època precientífica. Al llarg dels segles i dels continents, no han faltat les expressions per justificar que una llengua particular sigui intrínsecament superior a les altres: «primera llengua», «llengua original», «llengua adàmica», «llengua més propera a l'ordre natural», «llengua mare de totes les llengües», «llengua sol»... Molts esperits intel·ligents, cultes, raonables, han pensat i argumentat que la seva llengua era més entenedora que les altres simplement pel fet que ells l'entenien millor. La qual cosa sembla demostrar que els grans esperits també poden demostrar una certa tendència a l'infantilisme més capriciós. La gran sort dels neerlandòfons dels seus veïns més immediats haurà estat que ningú, ni als Països Baixos ni a Flandes, no ha pensat mai que Goropius podia tenir raó. En d'altres països, aquest trist complex de superioritat lingüística ha donat resultats mortífers per a algunes llengües geogràficament veïnes.