Aquells que han fet de la neu una segona pell

Imaginem que la superfície de la meitat de la Unió Europea sigui poblada exclusivament pels habitants de la ciutat d'Olot: així ens podrem fer una idea de la situació demogràfica del Nunavut, el més septentrional dels territoris del Canadà. Aquest territori té una autonomia política bastant recent: va ser creat oficialment el 1999, d'una escissió amb els Territoris del Nord-Oest, i la seva existència va ser un acte de justícia envers els inuits –antigament mal anomenats esquimals (la paraula esquimal ve de la llengua cree i significa «que menja peix cru»).

Aquest territori extremament septentrional de dos milions de quilòmetres quadrats té, doncs, uns trenta-dos mil habitants, els tres quarts dels quals són inuits i, els altres són qallunaat, és a dir, literalment no inuits –en general, aquest terme s'aplica sobretot a la població blanca. El Nunavut té quatre llengües oficials, dues de les quals són autòctones, l'inuktitut i l'inuinnaqtun, i dues vénen de la colonització: l'anglès i el francès. Aquesta situació sembla, en si, prou equilibrada, però si mirem les xifres de població veurem que de bon principi aquest equilibri se sosté en una visió sociolingüística molt generosa, que consta en l'estatut d'autonomia particular –el Nunavut Act– d'aquest territori. Els parlants d'inuktitut representen el setanta per cent de la població total del Nunavut i els anglòfons, el vint-i-set per cent. La resta de la població –menys de tres per cent– es divideix en francòfons i parlants de l'inuinnaqtun. Així doncs, el francès és llengua cooficial d'aquest territori tot i ser-hi parlat per menys de quatre-centes persones...

L'inuktitut i l'inuinnaqtun són dues llengües molt properes, al punt que alguns lingüistes han proposat de considerar-les com dues formes dialectals del mateix idioma. Formen part del conjunt lingüístic inuit –parlat també a l'Alaska, al Quebec i a Groenlàndia–, que no té parentiu amb les llengües dels amerindis veïns. L'inuinnaqtun s'escriu amb l'alfabet llatí però, tot i aquest alfabet també és emprat per l'inuktitut, aquesta llengua utilitza un sistema d'escriptura propi. És, doncs, l'única llengua d'Amèrica amb estatus oficial que no utilitza l'alfabet llatí. Aquesta escriptura és, de fet, una adaptació del sistema inventat al segle XIX pel missioner protestant James Evans per a les llengües cree i ojibwe i que va servir en un primer temps a traduir els Evangelis. Per aquesta raó, els inuits cristians solen dir que la seva escriptura va ser «un regal de Déu».

Durant el segle XX, les narracions artístiques sobre la civilització inuit eren quasi totes degudes a creadors exteriors, com ara el film The savage innocents, de Nicholas Ray (1960): els papers principals d'inuits hi eren interpretats per un irlando-mexicà –Anthony Quinn– i una japonesa –Yoko Tani. Per fi, el 2001, va ser realitzat el primer llargmetratge de ficció rodat íntegrament en inuktitut: Atanarjuat –The fast runner, en la versió anglesa–, de Zacharias Kuruk. Aquest film va tenir molt d'èxit al Canadà i en festivals internacionals. I, sobretot, va representar un punt d'inflexió en la mirada dels inuits sobre ells mateixos. «Quatre mil anys d'història oral van ser silenciats per cinquanta anys de presència de capellans, escoles i televisió per cable», explicava el director d'Atanarjuat per reivindicar la necessitat de recuperar el corpus llegendari del seu poble. I així, diuen, des de la sortida d'aquell film, els infants inuits tornen a jugar a ser el corredor veloç, aquell que escapa als seus enemics tot i ser nu i sense armes. Una metàfora, sí, és clar.