Uns illots amb illencs tossuts i suecs

Al juny del 1920 la policia finlandesa va detenir el periodista Julius Sundblom i l'advocat Carl Björkman acusats d'alta traïció. Aquests dos intel·lectuals promovien la secessió de les illes Aland, una escampadissa de més de sis mil illes i illots (sobretot illots) a mig camí entre Suècia i Finlàndia i poblats, en aquells anys, per poc més de deu mil persones. La quasi totalitat d'aquests habitants es consideraven suecs i parlaven suec i Sundblom i Björkman eren els dos líders del moviment per la unificació d'aquestes illes amb el reialme de Suècia. No van aconseguir-ho, tot i tenir el sosteniment de la quasi totalitat de la població d'aquest arxipèlag i, també, del govern suec. Finlàndia –que fins feia poc era part integrant de l'imperi rus, del qual havia sortit amb penes i treballs i amb una guerra civil posterior– havia de fer equilibris entre tensions diverses i tot i negar rotundament el dret d'autodeterminació de les illes, va dotar-les d'una autonomia molt potent. La Societat de Nacions, acabada de néixer, va jugar un paper prou important en aquesta decisió, que en aquells anys va ser qualificada de «salomònica». La Societat de Nacions també va fer que les Aland fossin desmilitaritzades –encara avui els alandesos estan exempts de servei militar– la qual cosa va representar un progrés considerable per a unes illes que havien servit d'escenari bèl·lic a diversos exèrcits: suec, danès, finlandès, rus o alemany, segons els casos. Finalment, doncs, Julius Sundblom i Carlo Björkman van poder tornar de l'exili posterior al seu empresonament i van esdevenir, respectivament, el primer president del Parlament i el primer cap de govern d'Aland.

Per tant, els alandesos, des de fa gairebé un segle, són de nacionalitat finlandesa però tenen el suec com a única llengua oficial. L'ensenyament a les escoles públiques està impartit exclusivament en suec i si bé l'anglès hi és llengua obligatòria, el finès hi té el mateix rang de llengua opcional que l'alemany i el francès. Això, és clar, implica que el cinc per cent de parlants de finès que viuen en aquestes illes hagin de desenvolupar un gran sentit de l'adaptació. De fet, l'autonomia d'aquestes illes és de les més avançades que es puguin imaginar i va fins al punt que el Parlament alandès ha de ratificar a part qualsevol tractat internacional que signi el govern finlandès, ratificació sense la qual el tractat no s'aplica a les illes Aland. El dret de vot en aquestes illes està limitat a aquells que tenen la ciutadania alandesa, reservada a les persones de nacionalitat finlandesa que parlen suec, i que qualsevol resident que compleix aquestes dues condicions pot obtenir a partir de cinc anys de presència contínua. Aquesta ciutadania, però, es perd després de cinc anys d'absència. Tot plegat, aquest estatus sembla que té uns efectes bastant positius sobre aquest arxipèlag, ja que la seva població no ha parat de créixer tot al llarg del segle XX, fins a arribar avui a vint-i-vuit mil persones.

Els alandesos, com sovint en casos com aquests, parlen una llengua que divergeix lleument de la llengua estàndard. Un suec dialectal parlat més que escrit. En un parc de la capital dels Aland, Mariehamn, un obelisc de pedra, enarbora un text commemoratiu de l'accés a l'autonomia d'aquestes illes. A sota del text oficial, els promotors del monument no van poder impedir-se de fer inscriure, en lletres més petites, un comentari lacònic però ferm: «Högt skall det klinga vårt svenska språ», és a dir, si fa no fa: «Que fort que sona, el nostre suec.»