El déu Janus

Unes quan­tes cons­ta­ta­ci­ons sobre l'inde­pen­den­tisme a Cata­lu­nya i sobre les pro­pe­res elec­ci­ons. 1.- El paper dels intel·lec­tu­als: els inde­pen­den­tis­tes han pres deci­di­da­ment la paraula i han divul­gat, cadascú des de les seva tri­buna, la pos­si­bi­li­tat real de la inde­pendència de Cata­lu­nya i han estès un ven­tall d'argu­ments que, ultra els fac­tors emo­ci­o­nals –que també hi comp­ten!–, s'han sus­ten­tat en la raci­o­na­li­tat i en el dret. Crida l'atenció que no hi ha hagut veus intel·lec­tu­als espa­nyo­les dis­po­sa­des a reba­tre aquests argu­ments i, encara més, crida l'atenció el silenci dels intel·lec­tu­als cata­lans uni­o­nis­tes; les escas­ses veus que s'han sen­tit (i que els mit­jans repe­tei­xen per manca de relleu) s'han limi­tat a fer cons­tar la seva des­a­pro­vació.

2.- La magra situ­ació del PPC, que ha fra­cas­sat en el seu auto­ad­ju­di­cat paper de medi­a­dor entre Madrid i Bar­ce­lona. L'alter­na­tiva, en la qual no crec que vul­guin caure, és l'ultra­isme dels fanàtics.

3.- L'estra­nya situ­ació del PSC: ha esde­vin­gut el déu romà Janus, aquell déu que es repre­senta amb dues cares: una mira al davant i una altra al dar­rere; sol por­tar una clau a la mà, tot i que en aquests moments no sabem quina mena de porta pot obrir. Tam­poc sabem si, defi­ni­ti­va­ment, la cara que ens mira a nosal­tres és la que mira al pas­sat, o, en un moment o altre, pot mirar-nos amb la cara del futur.

4.- La incor­po­ració al debat polític de la gent del car­rer, del gruix de la soci­e­tat, dels qui es mani­fes­ta­ven tran­quil·lament i joiosa pels car­rers de Bar­ce­lona la dar­rera Diada, i que sovint s'absté a les elec­ci­ons o té una opinió nega­tiva de la política i dels polítics. Doncs ara ja no.

5.- El des­con­cert del govern espa­nyol, que ha pas­sat del nega­ci­o­nisme a la per­ple­xi­tat, però que encara no ha adop­tat una política de res­posta ni ha fet cap gest per evi­tar la secessió.

6.- La il·lusió. És al car­rer, és als debats, és a les con­ver­ses, és en alguns àmbits inter­na­ci­o­nals, és en les esca­les de veïns, és en els fòrums públics. Aquest poble, el català, ara té una fita i hi ha posat una il·lusió immensa, per pri­mera vegada d'ençà que el 1714 vam per­dre la lli­ber­tat. O, almenys, jo ho veig així.