Salt exemplar

No pre­tenc par­lar de cap prova atlètica. El Salt a què em refe­reixo és la vila veïna de Girona i l'exem­pla­ri­tat ve defi­nida per dues oca­si­ons en què he pogut cop­sar l'ànima sal­tenca, molt per damunt de les con­tingències que afec­ten el muni­cipi, dels pro­ble­mes de la immi­gració i de les notícies que, a vega­des, sur­ten a la premsa. Amb­dues han tin­gut lloc a Les Ber­nar­des. De la pri­mera ja fa molt de temps. Va ser quan van nome­nar fill pre­di­lecte de Salt el meu mes­tre de català Sal­va­dor Sunyer. Quan t'esti­mes una per­sona i subs­crius el que es va dient, arri­bes a com­par­tir les seves emo­ci­ons. Aquest cap de set­mana em va emo­ci­o­nar, també, l'home­natge que es va fer a Joan Vidal Gayolà. Tot i que era dins del marc de CDC, hi havia igual­ment gent de tots colors que valo­ra­ven la per­sona. Hi va assis­tir fins i tot l'expre­si­dent Pujol. Amb en Vidal ens conei­xem de temps perquè és un home que ha tre­ba­llat per la cul­tura cata­lana abans, durant i després de tenir càrrecs. En Joan ve del món de la sar­dana i de les enti­tats locals. Amb l'esclat de la democràcia va posar-se al ser­vei del país i va tenir un ascens ràpid. Regi­dor a l'Ajun­ta­ment de Girona, pre­si­dent de la Dipu­tació i, gai­rebé sense temps de pair-ho, con­se­ller de Gover­nació de la Gene­ra­li­tat. Tenir en Joan dins d'una ins­ti­tució bàsica­ment sot­mesa als ten­ta­cles bar­ce­lo­nins ens feia por però, alhora, ens el con­ver­tia en una llu­me­nera que ens era un refe­rent. Les pres­si­ons de l'entorn i les con­veniències polítiques van fer que, més aviat del que els giro­nins volíem, fos des­ca­val­cat del càrrec i subs­tituït per altra gent de més pes –volumètri­ca­ment par­lant– encara que no de més bon record poste­rior. I el vam recu­pe­rar al front del Cen­tre de Pro­moció de la Cul­tura Popu­lar i Tra­di­ci­o­nal de la Gene­ra­li­tat, des d'on va fer una immensa feina en un camp del qual els fal­sos intel·lec­tu­als no en volen saber res però a través del qual s'arriba a l'ànima del país i al seu tei­xit social més autèntic. En aquest sen­tit, va ser una sort que en Joan Vidal hi anés a parar. Ara, a Salt, les gene­ra­ci­ons noves li han vol­gut retre home­natge i agrair-li la tasca feta. Un encert, perquè ha estat l'opor­tu­ni­tat de des­ta­car un home honest, ínte­gre, sen­zill, amb una gran huma­ni­tat, sem­pre pre­dis­po­sat, que tant te'l con­ti­nues tro­bant, junt amb la seva esposa Marta, a qual­se­vol acte cul­tu­ral –el con­cert de sar­da­nes de Palamós, la Nit dels Poe­tes, els Pre­mis Ber­trana...– com a l'enter­ra­ment d'un amic o d'un antic xofer de la Dipu­tació. No tots els exalts càrrecs saben fer-ho.