La nostra llengua és seva (3): el tunisià militant

No són catalans d'origen però no només han après el català a la Catalunya del Nord –el territori lingüísticament més descatalanitzat dels Països Catalans– sinó que l'han integrat a la seva vida i l'utilitzen cada dia. Qui són aquests visionaris? Cinc retrats d'estiu. Avui, Tayssir Azouz, tunisià.

La seva vida hauria pogut ser bastant diferent si no hagués conegut una garrotxina –de Montagut i Oix– a Washington, on estudiava economia internacional. La convicció que hi guanyaria si entenia la llengua amb què aquella noia parlava als seus pares per telèfon el va impulsar a voler saber més coses del que en un primer temps li havia semblat una barreja d'espanyol, portuguès i francès. I així, Tayssir Azouz es va comprar el mètode Teach Yourself Catalan (com, uns anys abans, també ho havia fet Matthew Tree) i, de mica en mica, es va sentir irresistiblement atret per una llengua, una cultura i un país que només coneixia de lluny. Nascut a Tunis el 1986, fill d'un antic guia turístic reconvertit en els serveis diplomàtics i que, des de la Revolució del Gessamí, és l'ambaixador de Tunísia a l'Índia, Tayssir Azouz ja practicava diverses llengües abans d'interessar-se pel català. De fet, a Tunísia, havia estat escolaritzat en francès i, per tant, per raons purament administratives, li era més fàcil, a Europa, matricular-se en una Universitat francesa. Així doncs, explica: «Vaig mirar a Google Maps quina era la universitat francesa més a prop de Barcelona i hi vaig trobar Perpinyà». I continua: «Vaig desembarcar a Barcelona i vaig pujar, i en passar la frontera em vaig adonar que Catalunya continuava de l'altre costat.»

Inscrit a la Universitat de Perpinyà al departament de Llengües Estrangeres Aplicades, es va adonar que també hi havia una Facultat de Català i llançant-se en una doble carrera, va començar a aprendre el català de manera intensiva. I tot i que la seva relació amb la noia garrotxina s'hagués acabat, es va abocar de ple en l'empatia amb aquesta llengua, fins al punt que parlant amb ell és difícil creure que fa cinc anys, no sabia res de Catalunya. Avui és el president de l'Associació Catalana d'Estudiants, un sindicat d'estudiants clarament catalanista i, com a tal, va ser elegit vicepresident estudiant de la Universitat. Ja no li cal mirar Google Maps per localitzar ciutats o comarques dels Països Catalans, i com a tema de tesi pensa treballar sobre Anselm Turmeda, el poeta mallorquí medieval convertit a l'islam i la tomba del qual, a Tunis, és objecte de devoció. Impregnat de cultura catalana, ha passat ràpidament de ser un nou catalanoparlant a ser un militant actiu i visiblement combatiu, «un català més», per qui la independència de Catalunya és necessària i ineluctable, i que segueix amb molta atenció l'actualitat política tant del Principat com de la Catalunya del Nord.

I viu, sense problemes aparents, el fet d'estar-se en una ciutat gairebé del tot francesitzada: «és evident que el francès domina molt, però jo poc sovint tinc la sensació de ser a França, aquí, i puc dir que el vuitanta per cent de les converses que tinc es fan en català.» I no vol veure aquesta francesització com una fatalitat: «El català a la Catalunya del Nord no és una causa perduda, hi ha moltes coses per fer i jo, al meu nivell, vull ser útil.»