La nostra llengua és seva (4): la ucraïnesa nostàlgica

No són catalans d'origen però no només han après el català a la Catalunya del Nord –el territori lingüísticament més descatalanitzat dels Països Catalans– sinó que l'han integrat a la seva vida i l'utilitzen cada dia. Qui són aquests visionaris? Cinc retrats d'estiu. Avui, Galina Nicolaevna Koursenko, ucraïnesa.

Tot, per culpa de Txernòbil, i tot, gràcies a una història d'amor. Nascuda al bell centre de l'Ucraïna el 1967, Galina Nicolaevna Koursenko –que el seus amics anomenen Gala– va estudiar l'anglès i el francès a la Universitat però mai no hauria arribat a la Catalunya del Nord si no hagués treballat per a una organització que portava infants de Txernòbil de vacances d'estiu lluny d'Ucraïna. Va ser, però, només després d'haver desembarcat a París que la van informar que la seva destinació final seria Perpinyà. «Perpi... què?» I així, durant dos mesos, va acompanyar joves ucraïnesos de vacances en famílies d'acollida, fent d'intèrpret i gestionant la seva vida quotidiana. De retorn a Kiev, va servir d'amfitriona, uns mesos més tard, a una d'aquestes famílies d'acollida catalana que volia visitar Ucraïna. I, amb la família, hi anava un amic de la família que ja s'havia fixat en ella en terres catalanes... I així, el 1993, va començar la història d'amor entre una ucraïnesa i un català, que ben aviat va trobar la seva continuació entre la mateixa ucraïnesa i Catalunya.

Instal·lada a Perpinyà, durant un temps les úniques paraules que va sentir en català van ser «Mare de Déu!» i «Maldecaps!», pronunciades per aquell que ja era el seu marit i que, com molts altres catalans del nord, havia perdut gairebé del tot el català. Això no li va impedir, un dia, regalar a la seva dona diccionaris de traducció català-francès i francès-català, la qual cosa va donar a Gala una primera impressió d'una llengua que, així, va li començar a interessar. El cop de timó definitiu va venir en adonar-se que prop d'allà on vivien hi havia una escola de La Bressola, on va acabant inscrivint els seus tres fills. «El meu fill gran, en tornar de l'escola, em parlava català directament i així em va semblar que per força havia de domesticar aquesta llengua.» Cursos per a adults, TV3, excursions al Principat: el menú habitual de qui ha decidit immergir-se de debò en la llengua catalana des del Nord. I provar de parlar on pugui, tot i viure en una societat amnèsica de la seva llengua, per exemple amb els jubilats que juguen a petanca a Bompàs, però també amb la mainada d'escoles en què el català és assignatura opcional i on ha pogut treballar, fins aconseguir una llicenciatura de Filologia Catalana a la Universitat de Perpinyà.

I així doncs, aquesta ucraïnesa, sense gairebé adonar-se'n, de mica en mica ha esdevingut una militant de la llengua catalana, militant, de fet més que militant ideològica, i menys encara, política: «Faig un paral·lelisme bastant clar entre el català i la situació de l'ucraïnès, sobretot a l'època soviètica, quan hi havia una supremacia total del rus.» I explica que, en aquells anys, a Ucraïna, era mentalment impossible adreçar-se a un desconegut directament en ucraïnès: com passa des de fa anys amb el català a Catalunya del Nord, com passa també a vegades, avui, al Principat... Aquesta ucraïnesa desarrelada i rearrelada, ha aconseguit que el seu marit recuperés la llengua i, visiblement, assumeix amb altres nord-catalans la dolorosa nostàlgia d'un temps en què el català era la llengua de tothom.