La nostra llengua és seva (5): l'americana culer

No són catalans d'origen però no només han après el català a la Catalunya Nord –el territori lingüísticament més descatalanitzat dels Països Catalans– sinó que l'han integrat a la seva vida i l'utilitzen cada dia. Qui són aquests visionaris? Cinc retrats d'estiu. Avui, Ariela House, estatudinenca.

És una americana coast to coast: nascuda el 1988 a Massachusetts, a la vora de l'Atlàntic, ha viscut essencialment a Califòrnia i a Oregon, a la vora del Pacífic. La passió per la història i particularment la història europea va dur aquesta jove estudiant a adonar-se que els mapes oficials no sempre reflectien la realitat dels pobles. I quan va descobrir l'existència de Catalunya va saber que havia trobat la seva via, com a possible futura historiadora. Intentant desxifrar pàgines web d'actualitat en català, va haver de reconèixer que fet i fet només entenia les pàgines d'esport i, doncs, va començar a llegir tot el que trobava sobre el Barça, afegint-hi aviat l'escolta per internet de les retransmissions de Catalunya Ràdio. I aviat, pel fet d'haver estudiat francès, va poder ser contractada com a assistent de llengua al liceu de Canet de Rosselló. «El primer dia que vaig arribar a Perpinyà vaig anar a l'FNAC i allà vaig veure la retolació bilingüe francès-català, vaig estar molt contenta, però aviat vaig veure que al carrer tothom parlava francès...» En vista d'aquest panorama poc engrescador, calia tornar a les bases: on es poden veure els partits del Barça en català, a Perpinyà? Al Casal Jaume I.

I va ser així que Ariela House va començar un procés d'empatia humana, més enllà del seu possible futur d'historiadora especialitzada en Catalunya. Al Casal Jaume I, a més de poder aplaudir el Barça amb pantalla gran, va descobrir «una comunitat petita que utilitzava el català de manera normal». Es va apuntar als cursos de llengua que proposa aquesta associació i va participar a algunes de les excursions que també s'hi organitzen, al punt que quan parla de la Catalunya Nord es pot sentir que hi ha, en la seva vida, un abans i un després de la seva estada en aquest territori. I això tot i que l'estada com a tal hagi estat breu. Després d'haver passat un any a Olot ara estudia a la Universitat de Barcelona, i treballa sobre el problema fronterer, del punt de vista polític, policial i jurídic, de la segona meitat del franquisme. I torna tot sovint a Perpinyà, sobretot quan hi ha algun esdeveniment que li pot permetre de sentir-se útil –se la pot veure cantussejar al lipdub per la llengua que al mes de març passat va batre el rècord del món de participació.

De fet es va adonar ràpidament que el domini del català permetia que molta gent confiés més en ella: «En molts llocs, si només parles francès o castellà, hi ha coses que la gent no t'explica.» I de mica en mica, per la capil·laritat d'aquesta confiança afegida que s'ha guanyat pel fet de parlar català, ha començat a fer seves bastants reivindicacions lingüístiques i polítiques. Considera que l'adopció per França i Espanya del model lingüístic suís seria ideal però que mai no es farà realitat i, que, doncs, «la independència de Catalunya és l'única sortida possible». Visiblement, ho diu amb la idea que allò que van fer els americans al segle XVIII ho poden fer també, amb mitjans més pacífics, els catalans del segle XXI. El seu futur, en tot cas, serà més aviat a casa seva: «Sí, crec que tornaré als Estats Units, perquè m'agradaria molt ajudar a fer conèixer aquest país, que molta gent ni sap que existeix.»