Dibuixos a la sorra de l'altre costat del món

Tortugues, peixos i ocells. I homes que ballen sota els estels. I d'altres coses que, potser, no ens toca saber. Són els dibuixos efímers que crea la gent, a l'arxipèlag de Vanuatu (les antigues Noves Hèbrides), a l'est d'Austràlia. A priori, podria semblar un element residual d'antigues cerimònies, posades en valor gràcies a la inscripció al Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco. Un reclam turístic com un altre. Però Vanuatu és un país original, format per una escampadissa d'illes, seixanta-cinc de les quals són habitades per un total de dos-cents vint mil habitants que parlen cent vuit llengües autòctones. Vanuatu és doncs el país del món amb el més gran nombre de llengües per habitant i només això ja permet d'evocar la qüestió de la comunicació amb un punt de suspens, de què deu passar... És clar que hi ha llengües oficials: l'anglès i el francès, com a llengües dels antics colonitzadors, i el bislama, un crioll de l'anglès. Ara bé, sembla que cada illa continuï vivint amb un alt grau d'autarquia i bastant ignorant de l'existència de l'estat, fet que té repercussions positives en la pervivència de les llengües...

I la gent, doncs, dibuixa. Són obres que el vent i la pluja escampen, dibuixades a la sorra, a la cendra volcànica o a l'argila, normalment amb un dit, obres geomètriques, sovint simètriques i d'una complexitat tal que el primer reflex d'un occidental en veure-les seria de preguntar quin programari informàtic cal per produir-les. Aquests dibuixos tenen un component estètic però també un component social, un component religiós, també un component literari, ja que serveixen de base mnemotècnica a la narració de relats i llegendes. Certament, seria exagerat dir que són obres que es llegeixen, però seria restrictiu afirmar que són dibuixos que només es miren, encara que s'admirin. Entre la lectura i la mirada, doncs, entre l'abstracció i la figuració, entre l'ús privat i l'ús col·lectiu, entre el missatge pràctic i la connexió espiritual, aquestes obres permeten a poblacions lingüísticament diverses però culturalment prou homogènies de compartir temps i espai, de construir i fer viure ensems una civilització. El govern de Vanuatu, aparentment conscient d'haver de preservar aquesta especificitat, ha desenvolupat un programa d'acció de salvaguarda dels dibuixos de sorra, promou cursets a les escoles, publica llibres d'aprenentatge i organitza festivals que els són dedicats.

En una part del país, aquests dibuixos han servit a reivindicar la manera tradicional de viure en oposició als hàbits importants d'Occident. A l'illa de Pentecosta –situada al nord de l'arxipèlag, i que potser valdria millor anomenar Vanu Aroaroa, nom autòcton en llengua raga– un moviment cultural promou un retorn bastant dràstic als costums melanesis. Un dels seus líders va crear un alfabet nou, únic al món, basat en l'estètica i les característiques dels dibuixos tradicionals. Aquest alfabet, batejat avoiuli, és utilitzat a les escoles d'aquest moviment, anomenat Turaga (Per Sempre Raga), que també ha tornat al calendari lunar antic, promou una religió que intenta aglutinar cristianisme i paganisme local, i ha creat un banc en què la moneda nacional ha estat substituïda per una unitat de mesura monetària equivalent als objectes –sobretot petxines i dents de senglar– que servien tradicionalment als intercanvis econòmics i que han tornat a aparèixer i a ser recercats, ja que el banc els accepta, amb rebuts evidentment redactats amb l'alfabet avoiuli.