Ni marcians, ni llatins: hongaresos!

S'estan entre nosaltres, sense amagar-se –jo mateix en conec un, viu a Elna i és molt afable, culte i catalanoparlant–, però vénen de fora, probablement d'una altra galàxia. Demanen que se'ls anomeni hongaresos. Ja ho havia dit Isaac Asimov, que era, com se sap, expert en civilitzacions extraterrestres: «Al món hi ha dos tipus d'intel·ligència, la intel·ligència humana i la intel·ligència hongaresa.» Als anys noranta, un professor de física de l'Institut Tecnològic de Massachusetts, Philip Morrison, va teoritzar sobre l'origen extraterrestre del poble hongarès, que seria l'avantguarda d'una civilització llunyana enviada a la vora del Danubi per estudiar-nos. Els indicis, més aviat minsos, d'aquesta invasió subtil, caldria anar-los a cercar sobretot en el do per les ciències i, sobretot, per la física i les matemàtiques, que semblen demostrar molts hongaresos. Els hongaresos mateixos solen dir que aquest do vindria de l'estructura de la seva llengua.

L'hongarès és una llengua gairebé aïllada, emparentada de lluny amb el finès i l'estonià, i vinguda d'un poble nòmada, els famosos magiars, que al segle X van migrar des de l'est de l'Ural. Per això no té cap relació amb les llengües veïnes geogràficament. Aquest aïllament ha fet considerar sovint, al llarg de la història, que l'hongarès era una llengua prescindible que perjudicava els seus mateixos parlants. Així, per exemple, el 1918, el lingüista francès Antoine Meillet declarava sense embuts que l'hongarès «no porta cap civilització original» i menystenia gairebé obertament una llengua «universalment desconeguda fora d'Hongria». Al llarg dels segles, les fronteres oficials del Magyarország –el país magiar– s'han mogut a un punt que mareja bastant, en una regió europea rica en intricacions lingüístiques diverses. Ara bé, Hongria és avui un dels països d'Europa més avançats en el reconeixement i la protecció de les llengües minoritàries: la Llei sobre les Minories Nacionals i Ètniques, al seu article 42, reconeix l'existència de catorze llengües: l'alemany, l'armeni, el bea, el búlgar, el croat, l'eslovac, l'eslovè, el grec, el polonès, el rom, el romanès, el rutena, el serbi i l'ucraïnès.

Aquesta polifonia lingüística explica probablement el fet que el llatí fos la llengua administrativa del reialme d'Hongria fins al 1844, fent d'aquest país l'últim del món a haver emprat oficialment la llengua dels romans, amb l'excepció del Vaticà. Fins al segle XIX van existir fins i tot periòdics en llatí que podien parlar, doncs, amb naturalitat d'una «exactum conspectum novissimae crisis ministerialis» –«evidència d'una nova crisi ministerial». I es diu que els estrangers quedaven bocabadats de sentir pagesos parlar-los un llatí prou correcte. Al segle XIX, aquest ús anacrònic del llatí accentuava la impressió d'estranyesa de molts viatgers, impressió iniciada en adonar-se de la singularitat de l'hongarès. I per això, per exemple, el polític i escriptor francès Saint-Marc Girardin, després d'un viatge a Hongria, va titllar l'hongarès de «patuès» inservible. Era uns anys abans que els escriptors hongaresos decidissin que els viatgers despectius i arrogants s'equivocaven del tot, i fessin de la literatura un dels pulmons d'una nació que naixia.