Maura i Cuba: l'últim intent

El desembre de 1929 s'inaugurà a Palma de Mallorca un monument a Antoni Maura i Montaner. Aquell dia, el seu fill gran –Gabriel– va llegir unes paraules del seu pare, mort anys abans: “Jo sóc illenc. He nascut en una terra que té la seva història peculiar i la seva llengua. Jo m'he agenollat per dir les meves primeres oracions, de nen, al costat de la tomba d'un Rei que era Rei de Mallorca. La meva terra té per frontera el mar.” Antoni Maura va néixer en una casa del carrer Calatrava de Palma l'any 1853, fill de Bartomeu Maura –comerciant en cuiros– i Margalida Montaner, en el si d'una família en la qual no sobrava res. Mort el pare, el germà gran –Gabriel– es posà al capdavant del negoci familiar i el petit –Antoni– marxà a Madrid per estudiar una carrera de ciències, però, donada la seva precarietat econòmica, es va fer advocat en tres anys i començà a treballar en el despatx del val·lisoletà Germán Gamazo, advocat eminent, distingit polític liberal i representant a Madrid dels interessos “cerealistas” castellans.

Maura tenia talent, empenta, voluntat ferma i una gran seguretat en si mateix, que els altres qualificaren aviat com supèrbia. Estudià fort com a autodidacta i s'esforçà a perfeccionar el seu castellà rudimentari, que arribà a dominar com un gran orador; de fet, fou un cas semblant al de Joseph Conrad amb l'anglès, fins al punt que Maura arribà a ser director de la Real Academia Española. Els seus mèrits el van fer triomfar com a advocat –guanyà molts diners i alguns dels seus dictàmens s'han estudiat fins a mitjan segle passat–; i la seva boda amb Constancia Gamazo, germana de Germán, li va franquejar el pas a la política. Estava escrit: l'any 1892, als 39 anys, va ser nomenat ministre d'Ultramar, com a benjamí d'un govern de notables del Partit Liberal presidit per Sagasta. Maura hi aportava, en paraules de Javier Tusell, a més d'una formació liberal i un esperit regeneracionista, “una experiència vital, la del seu naixement en una província insular, amb tot el que això comporta sempre de germen d'una actitud autonomista”. Amb aquest tarannà s'enfrontà al problema més greu que tenia plantejat al seu departament: Cuba.

La Pau de Zanjón –1878– havia concedit a Cuba una autonomia formal semblant a la de Puerto Rico, però, en la pràctica, l'assimilisme constituïa el pa de cada dia de l'administració colonial, sense deixar cap marge a l'autonomia efectiva. I al Parlament espanyol dominava també la posició assimilista, per a la qual era essencial el manteniment dels privilegis dels industrials de la metròpoli i dels comerciants i funcionaris espanyols establerts a Cuba. Així, el primer que va fer Maura –tot just dues setmanes després de prendre possessió del ministeri– fou modificar la llei electoral per l'expeditiva via d'un reial decret, en el sentit d'ampliar notablement el nombre d'electors potencials fins a doblar-lo. I, acte seguit, es posà a treballar en un projecte de llei per reformar el govern colonial de les Antilles, que va presentar el 5 de juny de 1893.

Aquest projecte conservava íntegra la sobirania espanyola, però ampliava substancialment la intervenció dels pobles antillans en la gestió, direcció i govern dels seus afers, a més d'obrir la possibilitat de modificar les lleis que poguessin ser contràries als seus interessos. A Cuba quedaria doncs –segons deia el projecte– “el ordinario término y definitivo despacho de todos los negocios administrativos”, de manera que els gestors quedarien sotmesos a la crítica directa dels interessats. El projecte es basava en la quasi absoluta autonomia municipal i en l'exercici de la democràcia a l'interior dels ajuntaments. Així mateix, substituïa les demarcacions territorials preexistents per una única Diputació Provincial, que escolliria el seu propi president, estaria dotada de pressupost propi i tindria la capacitat de proposar modificacions legislatives.

El projecte fou rebut a Cuba amb creixent acceptació per part de l'ampli sector autonomista, així com amb franc rebuig pels espanyolistes més acèrrims i pels independentistes més arriscats.

A Espanya, en canvi, predominava de manera clara l'opinió que veia en qualsevol opció reformista sobre Cuba el començament del desmantellament de l'imperi colonial. Al Congrés es va lliurar una autèntica batalla. Els arguments emprats en contra consistien bàsicament en l'exhibició d'allò que el fill gran de Maura –Gabriel– denominaria, uns anys després, “alarmas patrióticas”. En aquesta línia, tant Cánovas com Fernández Villaverde arribaren a negar que els separatistes poguessin tenir la mateixa llibertat d'expressió que els espanyolistes, tal com establia el projecte de Maura. Aquest, per la seva banda, va denunciar que els seus adversaris cometien l'error de pensar que a Cuba tan sols era possible una força política defensora de la unitat –i uniformitat– amb Espanya, quan, en realitat, el que defensava aquesta força política eren interessos econòmics embolcallats amb la bandera del patriotisme més tronat.

I passà el que havia de passar. El president del govern –Sagasta– no veia amb bons ulls la idea d'una Diputació única a Cuba ni l'enfrontament de Maura amb sectors del Partit Liberal. Total, que paralitzà la tramitació del projecte. Maura no era home per recular i, aprofitant una crisi provocada per l'intent frustrat del ministre d'Hisenda d'augmentar la contribució de Navarra al pressupost nacional –el “cupo”–, va dimitir al començament de l'any 1894. Quatre anys després, Cuba era independent.