Marxar del PSC

El PSC és el par­tit que ha patit amb més inten­si­tat la sac­se­jada de l'11 de setem­bre. Ja venia ferit per una legis­la­tura estra­nya en la qual mai no va saber quina tecla pre­cisa havia de tocar, i es va con­tem­plar a si mateix, immers en una inde­fi­nició que va estar a punt de pro­vo­car una crisi interna de con­seqüències impre­vi­si­bles, ado­lo­rit per un lide­ratge tou, i implo­rant un fede­ra­lisme que els soci­a­lis­tes espa­nyols igno­ren o menys­preen (o con­tem­plen com qui veu caure la pluja), com una ànima deam­bu­lant que va optar, en un moment deter­mi­nat, a través de Pere Navarro, per decla­rar públi­ca­ment que el pro­grama per a les pro­pe­res elec­ci­ons era el no explícit a la inde­pendència. No es tracta de con­tem­plar la una­ni­mi­tat que sem­bla que s'estén pel país com un fet ine­luc­ta­ble. En això té raó el PSC: hi pot haver altres vies, i no totes s'han de basar en la cons­trucció d'un estat propi. Però resulta que, en aquest exer­cici polític de funam­bu­lisme, el mateix PSC no s'ha apli­cat el que sem­bla rao­na­ble apli­car al con­junt de la soci­e­tat. Hi ha més vies que la de l'inde­pen­den­tisme, per des­comp­tat, de la mateixa manera que, en el soci­a­lisme, hi ha més alter­na­ti­ves que no la del mis­satge únic que es desprèn de la fe en el mort vivent que podem ano­me­nar pacte fede­ral.

El mani­fest d'aquesta “esquerra cata­lana” és una excel·lent notícia pel que té d'intro­ducció d'un dis­curs del tot sobi­ra­nista en el pano­rama pro­gres­sista tra­di­ci­o­nal. N'hi haurà que hi veu­ran poca inten­si­tat patriòtica, de la mateixa manera que n'hi haurà que hi per­ce­bran una deserció en tota regla. S'equi­vo­quen tots dos. “Cata­lu­nya ha fet un tomb”, “Cata­lu­nya cons­ti­tu­ent”, “onada d'exigència naci­o­nal”, “pulsió inde­pen­den­tista com a fac­tor trans­ver­sal”, “exer­cici democràtic del dret a deci­dir”... són expres­si­ons d'una radi­ca­li­tat que feia temps que molts espe­ra­ven. Els sig­nants encara apos­ten per roman­dre dins una certa estruc­tura cone­guda però, com que els diri­gents del PSC ja han dit que no en farien cas (com s'equi­vo­quen!), el millor que poden fer, hones­ta­ment, fidels a l'espe­rit d'aquest paper, és mar­xar. Per la mateixa dig­ni­tat intel·lec­tual que es desprèn del docu­ment.