Es veia venir

Ja feia temps que el matrimoni no anava bé. Ella es va sentir incompresa i ignorada, li semblava que ell ja no l'estimava, fins i tot va començar a pensar que ell no l'havia estimada mai. I, malgrat tot, va provar d'arreglar-ho: esforçant-se a parlar-ne, buscant motius nous i antics per recuperar l'antiga complicitat. Però no hi va haver res a fer. Ell va fer un pas més i va començar a menystenir-la, primer en privat, després també davant dels amics i familiars. Algunes d'aquestes persones pròximes van advertir-lo: la veiem molt desanimada, i segons els dies, amb un punt de rebel·lia. Vigila, ets a un pas de la desafecció. Però ell res, com si sentís ploure. El distanciament va anar agafant pes i consolidant-se. Ella va donar-hi voltes, va consultar-ho amb psicòlegs i, més endavant, es va assessorar amb un advocat. I, finalment, tornant de l'estiu, que és quan solen passar aquestes coses, va prendre la decisió de dir-ho en veu alta. I ben alta, per cert: serà millor que ens separem. No confiava que ell es mostrés comprensiu de seguida. Tampoc no esperava que intentés recuperar-la, regalant-li flors o convidant-la a sopar. De fet, tant li era: era massa tard per a les flors. S'havia desenamorat i ara tenia pressa per alliberar-se d'aquella relació que l'angoixava i posava fins i tot en risc la seva salut. En els darrers temps s'havia aprimat molt i feia mala cara. En canvi, des del dia que va parlar clar –l'11 de setembre– havia recuperat les ganes de somriure, si bé és cert que quan pensava en el seu futur les papallones de l'estómac feien batre les ales. Hi havia un neguit, un cert vertigen davant d'aquesta etapa desconeguda que s'obria en la seva vida. Però, què carai, ella era una dona adulta i preparada i sabria sortir-se'n. Llavors ell, veient que la cosa anava de veres, va començar a empipar-se de valent i a comportar-se com un mascle cabrejat. Tot van ser bravates i amenaces. Ni una sola oferta de diàleg. Ella insistia: no en podríem parlar? Ell, ancorat en el seu únic argument: ets la meva dona i no toleraré que deixis de ser-ho. Ara som en aquest punt. Ella ha de mantenir-se ferma en la seva decisió, no caure en les provocacions i no precipitar-se, tampoc. Reflexionar, raonar, avançar. Ella sempre ha tingut aquest caràcter, assenyat però decidit.