Es veia venir

Ja feia temps que el matri­moni no anava bé. Ella es va sen­tir incom­presa i igno­rada, li sem­blava que ell ja no l'esti­mava, fins i tot va començar a pen­sar que ell no l'havia esti­mada mai. I, mal­grat tot, va pro­var d'arre­glar-ho: esforçant-se a par­lar-ne, bus­cant motius nous i antics per recu­pe­rar l'antiga com­pli­ci­tat. Però no hi va haver res a fer. Ell va fer un pas més i va començar a menys­te­nir-la, pri­mer en pri­vat, després també davant dels amics i fami­li­ars. Algu­nes d'aques­tes per­so­nes pròximes van adver­tir-lo: la veiem molt desa­ni­mada, i segons els dies, amb un punt de rebel·lia. Vigila, ets a un pas de la des­a­fecció. Però ell res, com si sentís ploure. El dis­tan­ci­a­ment va anar aga­fant pes i con­so­li­dant-se. Ella va donar-hi vol­tes, va con­sul­tar-ho amb psicòlegs i, més enda­vant, es va asses­so­rar amb un advo­cat. I, final­ment, tor­nant de l'estiu, que és quan solen pas­sar aques­tes coses, va pren­dre la decisió de dir-ho en veu alta. I ben alta, per cert: serà millor que ens sepa­rem. No con­fi­ava que ell es mostrés com­pren­siu de seguida. Tam­poc no espe­rava que intentés recu­pe­rar-la, rega­lant-li flors o con­vi­dant-la a sopar. De fet, tant li era: era massa tard per a les flors. S'havia dese­na­mo­rat i ara tenia pressa per alli­be­rar-se d'aque­lla relació que l'angoi­xava i posava fins i tot en risc la seva salut. En els dar­rers temps s'havia apri­mat molt i feia mala cara. En canvi, des del dia que va par­lar clar –l'11 de setem­bre– havia recu­pe­rat les ganes de som­riure, si bé és cert que quan pen­sava en el seu futur les papa­llo­nes de l'estómac feien batre les ales. Hi havia un neguit, un cert ver­ti­gen davant d'aquesta etapa des­co­ne­guda que s'obria en la seva vida. Però, què carai, ella era una dona adulta i pre­pa­rada i sabria sor­tir-se'n. Lla­vors ell, veient que la cosa anava de veres, va començar a empi­par-se de valent i a com­por­tar-se com un mas­cle cabre­jat. Tot van ser bra­va­tes i ame­na­ces. Ni una sola oferta de diàleg. Ella insis­tia: no en podríem par­lar? Ell, anco­rat en el seu únic argu­ment: ets la meva dona i no tole­raré que dei­xis de ser-ho. Ara som en aquest punt. Ella ha de man­te­nir-se ferma en la seva decisió, no caure en les pro­vo­ca­ci­ons i no pre­ci­pi­tar-se, tam­poc. Refle­xi­o­nar, rao­nar, avançar. Ella sem­pre ha tin­gut aquest caràcter, asse­nyat però deci­dit.