Parlem de la Rosa

En Manel Fortis es va posar en contacte amb mi, a través del Facebook, i em va demanar si podia enviar-me un llibre que ha escrit. Tenint en compte el poc temps de què disposo normalment per llegir i la pila de novel·les que esperen pacientment el torn al costat del meu llit… he de confessar que la proposta d'aquest Manel a qui no conec de res no es pot dir que em fes il·lusió. Probablement vaig acceptar perquè en Manel és d'Olot. El cas és que l'endemà ja tenia a les mans el seu llibre, autoeditat amb la col·laboració, segons veig a la contra, de diversos establiments i amb aportacions fetes a títol personal: carnisseria Vilanova, restaurant Mercè, bar Pekin… He de reconèixer que aquest detall ja m'entendreix d'entrada, abans de començar a llegir. No m'engresquen, en canvi, ni el títol –Rey(na)– ni la coberta –groga, amb una rosa cenyida amb llaç negre–. Però començo, i em trobo amb una pàgina amb només dues frases: “Una persona no mor mentre es parli d'ella. Parlem de la Rosa.” I, així és: l'autor, en Manel, parla, durant més de cent pàgines, de la Rosa, la seva dona, que va morir després d'haver lluitat aferrissadament contra un càncer. Així de senzill, així d'impressionant. L'autor, que comença admetent que no és ni periodista ni escriptor, ha volgut deixar escrit el que va viure i retre, d'aquesta manera, un homenatge a la dona que estima. Una història que, malauradament, no és única. O sí. En qualsevol cas, felicito i aplaudeixo la decisió del Manel: sentia la necessitat de fer-ho i, simplement, ho ha fet. La bondat de la història i dels seus protagonistes va generar la simpatia dels que hi han ajudat (també la metge que els va atendre, el psicooncòleg que els va tractar i la Magda Oranich, que ha passat pel tràngol del càncer). Us convido a llegir aquest llibre tan especial, que aconsegueix que una història que hauria de fer esgarrifar, ens deixi, més que cap altra cosa, un pòsit de tendresa i un missatge ple d'amor i de vitalitat. Un tast: “De vegades, volia que s'acabés tot, que morís i deixés de patir. De vegades, al contrari, que continués lluitant. De vegades, fins i tot jo pensava en acabar en una cuneta quan anava en cotxe, plorant tant que no veia la carretera. Però no vaig ser prou covard o prou valent per fer res que no fos aguantar i estimar la Rosa fins al final.”