Sinceritat

No crec que la falta de sin­ce­ri­tat d'un per­cen­tatge impor­tant de per­so­nes, d'un lloc o d'un grup ètnic deter­mi­nat, sigui una par­ti­cu­la­ri­tat de la raça. És un defecte –o un vici– adqui­rit per con­tagi, mime­tisme o perquè la natu­ra­lesa humana és repatània a mos­trar tal com són real­ment les per­so­nes des­pu­lla­des del “jo”. Ara que a la nos­tra terra aflora amb força el sen­ti­ment català, és gai­rebé un deure mani­fes­tar l'auto­de­ter­mi­nació i encara millor, l'ànsia d'inde­pendència. Hi ha, però, una xifra impor­tant de per­so­nes que no són sin­ce­res i, si es tracta de dir el que faran en la con­sulta del 25-N i suc­ces­si­ves, un erroni ins­tint de super­vivència les incita a dis­fres­sar la veri­tat i s'abs­te­nen de mani­fes­tar el seu pen­sa­ment, ego­ista més que patriòtic i polític en aquest cas. La manca de sin­ce­ri­tat, parenta de la men­tida, entra en fun­ci­ons impla­ca­ble i el des­con­cert resta ser­vit.

Els mit­jans cata­lans recu­llen d'arreu inten­ci­ons i opi­ni­ons, i posen a l'abast els fets i dits més trans­cen­dents. Con­tras­ten les edi­ci­ons de Madrid i d'altres auto­no­mies que, amb poques excep­ci­ons, decla­ren ober­ta­ment que no els agra­dem: som els cul­pa­bles de tots els mals que afec­ten el país. Que esgar­ra­pem els pres­su­pos­tos de l'Estat i que la nos­tra situ­ació és de pri­vi­legi. NPI! Encara que els nos­tres polítics –no tots– facin una bona tasca infor­ma­tiva on convé, no ens volen enlloc. La pro­gressió de la nos­tra lite­ra­tura, les belles arts, la indústria, el comerç, els mer­cats euro­peus i mun­di­als, i el fet que, després de 40 anys de post­guerra (1939/1979) i 33 d'Esta­tut d'Auto­no­mia (1979/2012) ofe­gant-nos pres­su­postària­ment de manera des­ca­rada, afer­ris­sats seguim resis­tint, els esti­mula l'afany malaltís de des­trucció. Els per­so­nat­ges que ens visi­ten, amb l'excepció d'algun eixe­le­brat irres­pectuós, no s'atre­vei­xen de cara a mal­par­lar de les nos­tres coses. Ara bé, des de la seva ínsula, enva­len­tits, ens vol­drien aixa­far. La cúria del Col·legi Epis­co­pal no s'amaga de posar-nos el paradís fora d'abast i fer-nos reserva de cal­dera; l'exèrcit, de la raó bèl·lica dels tancs, i el fun­ci­o­na­riat no català, de la des­con­si­de­ració soferta (?!).

És inútil inten­tar des­co­brir el nivell d'auto­de­ter­mi­nació i d'inde­pen­den­tisme de molts cata­lans. Pot­ser sí que té quel­com de genètic... El pro­blema és molt greu, perquè n'hi ha que escol­ten les calúmnies i cre­uen que no seria bo el canvi. Aquests no vota­ran o bé ho faran en con­tra de Mas no pas per votar els seus líders –no en tenen–, sinó perquè no pros­peri el pla d'inde­pen­dit­zació. Que­den els més difícils de convèncer: els de din­tre de casa! Les fal­ses cam­pa­nyes fora­nes de tron­toll de les pen­si­ons, aju­des soci­als, mer­cats espa­nyols, rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals i d'altres impac­ten la majo­ria dub­tosa. No ens assa­ben­tem del volum real del fet per la manca de sin­ce­ri­tat. El món desen­vo­lu­pat ens observa i que­da­ria mala­ment un resul­tat esqui­fit a les urnes. No seria un bon prin­cipi!