Un diumenge al Bòsfor

De vegades es produeix un breu instant d'harmonia. En la meva remota infància, la mare, que era dona religiosa, solia dir, quan s'esqueia: “Què bé que estem aquí; podríem plantar-hi tres tendes!”, en clara al·lusió a un passatge dels Evangelis. És la part de tendresa que tenen les religions, al costat d'escenes furibundes. És així com som: passem de la carícia a la còlera energumènica, de l'emoció amorosa a l'insult inclement.

Doncs es va produir, diumenge passat, en el Bòsfor. Érem en un moment lluminós, i vèiem somriures en la cara de la gent que ens envoltava. Hi havia la silueta dickensiana de Castellet, repenjat en un bastó de plata; o Carod-Rovira, deixant que la brisa li enriolés els cabells; o Vicent Sanchis, que evita la tendresa dient disbarats sota el principi planià que no hi ha res més embafós que dir amoretes. I tots els altres. És una mena de llac, blavíssim, envoltat de cases baixes que no destorben. La llum, la vegetació, les plàcides i rialleres onades, tot plegat era pur Mediterrani. Érem doncs a casa, malgrat la latitud, malgrat la longitud.

A un costat, ens assenyalaven el mar de Màrmara; a l'altre, el mar Negre; a un costat, ens mirava una Àsia acollidora; a l'altre, era Europa, que és alguna cosa més que un dipòsit d'euros, diguin el que diguin els polítics solemnes que ens amenacen amb les penes de l'infern, pobres de nosaltres. Allò podia ser el golf de Roses, el delta de l'Ebre, l'esplèndida Dénia, el port de Maó –que les divinitats confonguin els analfabets que gasten el seu efímer poder maltractant els nostres noms!–, qualsevol indret proper i familiar.

Nosaltres no vam aixecar tres tendes, sinó que assaborírem un dinar de peix perfectament plausible. El vi, blanc, sec i fresc, semblava acabat de destapar al Penedès. I l'harmonia s'instal·lava entre tots plegats i somrèiem, com si el futur fos bla i confortable.

Quin és el secret? A mi em sembla que érem, no en una de les cruïlles del món, sinó en un dia i un moment en què gaudíem d'una natura civilitzada. I perdoneu la contradicció. O l'oxímoron, com diuen els saberuts. És bonic sentir-se feliç en companyia; i compartir una innocència irrepetible.