La Paquita

La veïna del davant de casa, la Paquita Sais i Aus­trich, ha cele­brat cent anys. Va néixer el 14 d'octu­bre de 1912. Va per­dre el pare de petita i la seva mare i ella van anar cape­jant els tem­po­rals d'un Llo­ret dis­cret, amb poques pos­si­bi­li­tats de fer-se ric. Va tre­ba­llar un temps en una fàbrica tèxtil, va cosir pel seu compte, va tenir cura d'alguns xalets d'esti­ue­jants bar­ce­lo­nins... Aques­tes matei­xes famílies, un cop retor­na­des a ciu­tat, li dema­na­ven que cada set­mana els portés carn de Girona. Anar tren amunt i tren avall no li donava ànsia... Pre­o­cu­pada per la sub­sistència i perquè a la seva mare no li faltés res, va fer-se gran sense casar-se, fins que es va ena­mo­rar d'ella un guàrdia civil vidu, la caserna del qual estava al car­rer de sota. Amb el casa­ment d'ambdós les coses van can­viar. L'Anto­nio, el seu marit, era un home actiu, capaç de bus­car feina allà on fos. Amb l'esclat del turisme va dei­xar la Benemèrita i en comp­tes de vigi­lar el con­tra­ban va pre­fe­rir vigi­lar els cli­ents estran­gers, pri­mer fent de cam­brer en un popu­lar bar llo­re­tenc que de dir-se La Nyerra va pas­sar a ser Chez Tino. Allà es va entre­nar. Després es va plan­tar pel seu compte edi­fi­cant el que havia estat l'eixida de la casa de la Paquita. Ella també es va inte­grar ple­na­ment al bar, ano­me­nat Oro­pesa, que era el cognom de l'Anto­nio. L'esta­bli­ment tingué un èxit nota­ble. Amb els anys, però, i quan l'edat dels pro­pi­e­ta­ris ja fou con­si­de­ra­ble, el bar esde­vingué botiga de records, encara exis­tent avui. La Paquita, ara ja vídua, ha vist des­a­parèixer no sola­ment fami­li­ars esti­mats sinó la majo­ria de gent de la seva volada que hi havia en el barri. Ens ha que­dat com a pal de paller i li tenim un afecte espe­cial perquè, més enllà de la seva pròpia vàlua i sim­pa­tia, té aquest carisma que li per­met repre­sen­tar una gene­ració que ja no hi és. Els seus cent anys han sig­ni­fi­cat un esde­ve­ni­ment. Uns i altres hem inten­tat que l'efemèride li resultés ino­bli­da­ble. La coral llo­re­tenca la va visi­tar per sor­presa a casa seva al mig­dia i li va inter­pre­tar un bon reper­tori de cançons. També va rebre regals. Després hi hagué un dinar fami­liar en un pres­tigiós res­tau­rant, amb algun dis­curs refe­rit a la cele­bració. I poc després de l'àpat, quan la Paquita ja tor­nava a ser al seu domi­cili, una colla de joves músics, la majo­ria llo­re­tencs, que toquen a la Banda de Bla­nes, li van fer una sere­nata, com als ame­ri­ca­nos d'abans, quan tor­na­ven d'Amèrica amb for­tuna... La for­tuna actual de la Paquita és aquesta edat pri­vi­le­gi­ada i l'estima que tot­hom li té.