Eleccions nacionals
Hi va haver una època, al país, en què es va posar de moda l'estany. Moltes mestresses de casa amb aptituds per a la cosa artística, després d'esllomar-se treballant a la cuina o al planxador, es dedicaven a fer manualitats per sentir-se una mica més realitzades (una realització que no trobaven, òbviament, en el fet de rentar els calçotets del marit). També hi va haver l'època d'or del macramé i, més endavant, la de l'elaboració clandestina de iogurt a les llars.
Un dia, a final dels setanta, la meva tia Josefina ens va regalar un pot que tant podia servir per desar-hi puros com botons descosits. Recobert d'estany, tot al volt de la tapa duia la llegenda: “Llibertat, amnistia i Estatut.” S'hi havia deixat el d'autonomia. La meva tia, ¿havia patit un rapte de lucidesa, i havia entès, abans que ningú, politòloga visionària, que tot això de l'autonomia tard o d'hora estava condemnat al fracàs? No. Simplement, la llegenda sencera no hi havia cabut, perquè la dona ja havia completat la volta sencera quan encara li faltava gravar l'últim concepte.
M'agradaria recordar amb més precisió aquell temps, en què l'Assemblea de Catalunya va fer un esforç d'entesa per redreçar el panorama polític català. Si he decidit formar part de les llistes d'ERC per a aquestes pròximes eleccions al Parlament (com a independent, en un partit que, de fet, sempre ha sigut el meu), és, en bona mesura, perquè recordo, encara que sigui vagament, aquells anys d'il·lusió, i perquè hi veig algun paral·lelisme significatiu amb l'hora actual.
Avui, el ball de sigles polítiques és notori, però em sembla evident que la qüestió nacional és al centre de tot. No discuteixo que algun partit també pugui fer servir la qüestió per emmascarar-ne d'altres de ben doloroses, i per treure pit enmig del pantà de la crisi. Però també em sembla evident que després de constatar l'escassa afecció del govern espanyol i d'una part notable de la societat espanyola pel diàleg amb Catalunya, cal avançar en una altra direcció. El president Mas en diu emancipació, i els republicans fa molts anys que en diem independència. Celebro molt que les raons ja pesin tant com els sentiments. Aquests últims sempre hi seran, i són fonamentals. Però l'independentisme català, tan pròdig en sentiments, tradicionalment solia anar més curt de raons. Ara ja no. Sortirem més aviat de la crisi si som capaços de constituir i de vertebrar un estat propi dins Europa. A Esquerra, per cert, em sembla que caldria agrair-li que aquest augment tan significatiu del sobiranisme s'hagi fet conciliant, per primera vegada a la història, el cap i el cor, la butxaca i l'ànima. Carod i Puigcercós ho van entendre i estendre així; Junqueras ho aprofundirà aviat.
Sóc un membre polític d'aquesta societat, però mai no exerciré de polític (i ho deixo escrit perquè mai ningú no m'ho pugui retreure). No és aquesta, la meva ambició. La meva ambició, ara mateix, és contribuir, en la migradesa de les meves possibilitats, al fet que el país avanci cap a la seva plena llibertat política. El president va posar l'exemple de la seva filla, que s'havia emancipat de la família. Com a metàfora, és millor que no pas si hagués parlat de separació o divorci, és clar. En un divorci, en principi, hi ha dues persones en peu d'igualtat. Entre l'Estat espanyol i Catalunya no existeix aquesta igualtat. ¿En quina parella, en la qual un dels dos està per sobre de l'altre, el primer voldria deixar caure el segon? Els divorcis en què tots dos estan d'acord en la separació no són, ni de bon tros, els majoritaris. I, tanmateix, una de les parts podria voler separar-se... I faig servir el condicional perquè només fent la consulta podrem saber-ho de debò.
Escòcia també es podria voler separar del Regne Unit. El 2014 celebrarà el seu referèndum. A l'Estat espanyol s'amenaça mentre que al Regne Unit s'aferma la democràcia. En la migradesa de les meves possibilitats, doncs, també m'escarrassaré perquè aquí la democràcia sigui una mica més real i efectiva.
