A les clavegueres

L'any 2003 el peri­o­dista Mart­xelo Ota­mendi va ser a la Casa de Cul­tura de Girona con­vi­dat per l'actual alcalde de Girona, ales­ho­res direc­tor d'aquest cen­tre cul­tu­ral. Feia molt poc que s'havia clau­su­rat el diari Egunka­ria per ordre de l'Audi­en­cia Naci­o­nal. La con­ferència que va pro­nun­ciar, orga­nit­zada al vol i amb molta pressa, va ser un èxit de públic més que con­si­de­ra­ble. Vista l'evo­lució del cas, ¿es trac­tava d'un públic i una orga­nit­zació –un futur alcalde inde­pen­den­tista!– con­ni­vent amb el ter­ro­risme? Es trac­tava de ciu­ta­dans visi­o­na­ris que ja pre­ve­ien que una dècada després Ota­mendi seria un ciu­tadà lliure de tota sos­pita? Les pre­gun­tes, és clar, són cap­ci­o­ses. Des que la Guàrdia Civil va irrom­pre a la redacció d'Egunka­ria, va dete­nir-ne els direc­tius, va requi­sar el mate­rial i la docu­men­tació que va con­si­de­rar con­ve­ni­ent i va clau­su­rar el diari sota l'acu­sació de pertànyer a una xarxa de finançament d'ETA, van haver de transcórrer set anys per arri­bar a un judici en el qual la fis­ca­lia no va pre­sen­tar càrrecs i que es va resol­dre amb una sentència abso­lutòria. Ota­mendi va denun­ciar tor­tu­res des del pri­mer moment: va expli­car que se l'havia sotmès a la pràctica ano­me­nada la banyera, una deno­mi­nació prou simpàtica per a un atemp­tat con­tra la inte­gri­tat física d'una per­sona i, per tant, con­tra la dig­ni­tat humana. Després de la sentència abso­lutòria dic­tada el 2010 ha arri­bat la con­demna a l'Estat espa­nyol per no haver inves­ti­gat ade­qua­da­ment aquesta denúncia. El preu de la desídia gover­na­men­tal (pot­ser interès incon­fes­sa­ble) és de 24.000 euros públics que pro­ba­ble­ment, d'acord amb les demo­res pre­ce­dents, també tar­da­ran a satis­fer-se a la part per­ju­di­cada. Hi va haver tor­tu­res? Uns ho afir­ma­ran i altres ho nega­ran. A Girona, des de 1992 si més no, tenim intuïcions i con­vic­ci­ons morals força sòlides sobre el tracte a deter­mi­nats detin­guts i també sobre les bases jurídiques d'aques­tes deten­ci­ons. Tor­nem a la pre­gunta ini­cial. La maquinària judi­cial, poli­cial i gover­na­men­tal era incapaç de pre­veure el final d'aquesta història? La poli­cia no és xim­ple, que deia aquell, i qui ho cre­gui comet el pecat de la innocència. Han pas­sat gai­rebé deu anys. El diari Egunka­ria no exis­teix. En una dècada s'han produït molts can­vis. Un polític amb nom propi a la història recent va dir que tots els estats tenen cla­ve­gue­res. Bé, ja ho veiem. La justícia ha fet el seu curs i les cla­ve­gue­res també.