El primer manifest

Tor­nen els temps dels mani­fes­tos. I en la cam­pa­nya que s'acosta temo que n'hi haurà molts, perquè, agradi o no, la dis­puta elec­to­ral del 25 de novem­bre es plan­te­jarà en ter­mes de presa de posició històrica.

El pri­mer ha estat el d'un grup de per­so­na­li­tats pro­gres­sis­tes que cla­men a favor de l'estat fede­ral i en con­tra de la inde­pendència. Hi tinc, entre els fir­mants, amics i cone­guts. Si un d'ells m'hagués ofert l'opor­tu­ni­tat de fir­mar-lo li hau­ria dit, amb tota la cor­recció del món, allò que l'escri­vent Bart­leby va con­ver­tir en la seva divisa: m'esti­ma­ria més no fer-ho. Per quins motius? Pri­mer de tot, per la falta de coherència interna del docu­ment. Diuen que defu­gen “les visi­ons apo­calípti­ques sobre una vir­tual secessió” i, més avall, afir­men: “L'alter­na­tiva de la secessió és enor­me­ment inqui­e­tant i peri­llosa per a la cohesió social.” En què que­dem?

Després, tot recla­mant una con­trovèrsia democràtica que, segons ells, fins ara quasi no ha exis­tit (no deuen pas par­lar de cap cen­sura, no?), defen­sen que l'esquerra expli­qui “els camins d'un fede­ra­lisme nou, des­a­com­ple­xat i exi­gent amb l'Estat”. Aquest argu­ment és una fal·làcia. Si par­lem de fede­ra­lisme real, no es tracta de ser exi­gent amb un Estat, sinó que tots els estats fede­rats es posin d'acord amb el con­cepte de fede­ració. El que pro­po­sen con­ti­nua essent un crit que el desert ensor­deix.

I (last but not least), al final, la idea recur­rent d'una esquerra que encara no lle­geix amb cor­recció el que passa en aquest país. Volen que Europa recu­peri la sobi­ra­nia davant els mer­cats, i això no pas­sarà “si no ens esfor­cem per ender­ro­car les fron­te­res que que­den entre els euro­peus en comp­tes de crear-ne de noves”: no ente­nen, i ho dic des de la volun­tat sin­cera de debat, que aquesta és un reclam que no pot evi­tar mos­trar-se com a trampa. Europa, ara per ara, només es pre­senta unida al món gràcies a un equip de golf. I punt. La hipotètica fron­tera no ho serà, perquè s'haurà de diluir amb con­vicció en el futur magma euro­peu. És dife­rent arri­bar a aquest desi­deràtum des de la pròpia volun­tat que no pas encer­clats en un Estat que no des­taca pre­ci­sa­ment per l'afany de der­ruir fron­te­res.