El fals progressisme

The Economist n'hi deia fa uns dies “veritable progressisme”, i el contraposava al fals o ingenu progre que tant abunda en aquest país. Referia el veritable als que tenen a l'agenda la distribució i el creixement alhora i no estan ofuscats amb la redistribució sigui quin sigui el cost que pugui suposar en la generació de riquesa. Reconegut això, a casa nostra encara n'hi ha molts que parlen de despesa sense parlar d'ingressos, de repartir sense preocupar-se pel que produïm per poder repartir, els que tiren de veta del dèficit en polítiques expansives de despesa sense explicar com les finançaran. Que donen alternatives a la crisi ignorant que per manar cal no tenir deutes.

I mentrestant la desigualtat augmenta. Com menys generació de renda, més significativa n'esdevé la variància, les diferències. I així fins a la igualtat completa: igual de pobres. Surten dades en premsa i corren els analistes del frontisme polític a contar excel·lències o maldats dels resultats obviant fins i tot el període de referència i les responsabilitats de qui manava en aquells moments; tot s'hi val. I la recepta sovint acaba sent més despesa pública, sense adjectius ni qualificacions, com si fos important només la seva quantia i no el què ni el com del binomi impostos/transferències. I si els ingressos no acompanyen la major despesa, van de cap al dèficit, sense precisar qui el finançarà, i com es col·locarà el deute en un mercat que ja no vol ni sentir l'olor dels bons sobirans. Curiós resulta que s'argumenti el desbalanç per la major solidaritat interna de la despesa que aquest dèficit permetrà, i que provoca una redistribució contrària a les generacions futures per bé d'estalviar austeritat a les generacions presents, que no s'alleugereix ni tan sols combatent el frau fiscal actual.

Algunes estimacions (www.csis.org/media/csis/pubs/aging_index.pdf): per al conjunt d'Espanya el 2040, hom calcula que doblarà el pes dels majors de 60 anys dins la població total. Sense canvis en les polítiques, els lliscaments de les actuals implicaran que el pes de la despesa pública de què és beneficiari aquell grup d'edat passés del 12,6% al 33,1% del PIB. A igual despesa pública, això desplaçaria la destinada a altres col·lectius des del 68% actual a només un 28%. Si s'incrementés la despesa pública total de manera que s'evités l'anterior substitució, la pressió fiscal hauria de passar del 38,2% al 57,2% l'any 2040. Si el finançament es realitzés via dèficit i deute, ja l'any 2029 entraríem en l'anomenat efecte bola de neu (150% del PIB). Finalment, les nostres persones grans tindrien les seves rendes netes dependents en més de dos terços de la despesa social i, netes d'impostos, les retribucions de les classes passives fins i tot superarien les dels actius ocupats (pel pes d'impostos i cotitzacions sobre aquests). Notem també que al ritme actual, el complement de les pensions privades abastaria tan sols un efecte compensatori de vuit punts del PIB (una tercera part, per exemple, del Regne Unit o el Canadà).

Tot això obliga a mantenir una perspectiva global en la despesa social resultat del canvi demogràfic: qui rep què i qui finança què. Cal alhora recuperar una visió més horitzontal –i menys departamentalitzada– de les polítiques públiques, focalitzant-les en els seus destinataris: no qui fa què, sinó quina finalitat serveix aquest què. De manera que cal mantenir una regla justa de distribució intergeneracional en resposta integrada a l'evolució que experimenta el vector demogràfic i el mercat de treball (atur i mileurisme). Altrament existeix el perill d'un efecte desplaçament dels beneficis d'un col·lectiu respecte d'altres. Això implica haver d'actuar amb polítiques cada cop més selectives. Les persones grans no són avui en termes mitjans els pobres –o en risc de pobresa– del país. Ho poden ser en renda, però no en patrimoni. Sovint la seva capacitat adquisitiva real és més alta, tenen menys despeses obligades i les prestacions públiques acompanyen millor el seu benestar. Però aquestes son dades mitjanes; la variància aquí importa, i molt. Hi ha bosses de pobresa a la vellesa molt importants. Si això és així, la política pública més que de tall universal hauria de ser focal, més lligada a la prova de necessitats i a la de mitjans.

I és que per a la correcció de la desigualtat d'oportunitats, com més aviat millor: en la infància, des de la família, amb reconciliació de la vida laboral amb ajuts familiars que evitin la penalització de tenir nens (anivellar incentius); des dels primers anys (habilitats cognitives, disciplina, salut, motivació d'aprenentatge, etc., factors tots aquests molt lligats a la família i a l'entorn cultural), vista la seva incidència posterior en l'ocupació (probabilitats d'atur), renda (salaris) i riquesa (en vista de com es casen i com transmeten la seva acumulació).

Des de la perspectiva comentada, l'anàlisi entre reformes estructurals i consolidacions fiscals té noves lectures. El deute sobirà és una imposició ajornada. Les no-reformes estructurals són rendes per avui dins d'una mateixa generació. Una prerrogativa que es frueix ara és equivalent a una riquesa que es trasllada contra generacions futures en favor de generacions presents. I a l'inrevés s'ha d'entendre remoure aquestes regulacions restrictives. L'abast amb què la legislació protegeix l'ocupació i els beneficis corporatius permet avui extraure per a les generacions actuals rendes a costa de generacions futures. La consolidació fiscal és en aquest sentit pitjor que les reformes estructurals, ja que si bé en tots dos casos es recuperen els equilibris generacionals, la primera en la mesura que augmenti la tributació genera un cost d'excés de gravamen, de perjudicis imposats a l'economia, que es projecten amb distorsions cap a situacions futures.

De manera similar pel que fa als efectes de l'acumulació de patrimoni primer i liquidació després dels baby boomers, joves d'ahir i quasi jubilats avui. De fet és sabut que els moviments a la ràtio de preu/guanys de les accions repliquen força bé el del coeficient entre la població d'edat mitjana i la gent gran. Quan els pensionistes completen la seva pensió venent actius, posen pressió sobre el preu de les accions per a tothom, i dificulten també d'aquesta manera l'accés a la riquesa dels més joves. Inexplicable, doncs, en aquest context l'abolició de l'impost de successions.